Grup Estudis PoliticsGrup Estudis Politics

Menu


PUBLICACIONS - INTERESSOS CONTRAPOSATS A LA GERMANOR I LA IGUALTAT.


INTERESSOS CONTRAPOSATS A LA GERMANOR I LA IGUALTAT. 28-02-2018

Josep Huguet, ex president de la Fundació Irla, explicava en el seu article  L’emperador, publicat a El Punt/Avui el 2 de gener de 2016, que en extingir-se la dinastia catalana amb la mort de Ferran el 1516, el regnat de l’Emperador Carles ha sigut considerat com una època de prosperitat  per a Catalunya, consolidant l’Emperador els territoris catalans de tota la mediterrània.

Fins a l’arribada dels tractes de l’Emperador amb els genovesos per atacar França., segons comenta Huguet, no van començar les interferències castellanes en els afers propis de la Generalitat i els Convents de religiosos, però mantenint-se, segons Huguet, una relació raonable de l’emperador amb les institucions catalanes. També d’aquesta època és el darrer redactat de les Constitucions catalanes construïdes amb els Usatges com a base del Dret Català que la Corona hispànica no va tocar mai, fins a l’arribada de la dinastia borbònica encapçalada pel francès Duc d’Anjou.

La Monarquia borbònica, basada en l’absolutisme,  no fou generosa amb Catalunya, tot i haver-ho  pactat a Utrecht amb  el Regne Unit de la Gran Bretanya acords de pau., amnistia  pels catalans i tracte igual als castellans, aconseguint la  no intervenció britànica en defensa dels catalans quan les  tropes castellanes van entrar a Barcelona el 1714.

L’invasor castellà Aliat amb els francesos es va trobar unes institucions vives que es va afanyar en destruir per implantar nous òrgans de govern, la legislació castellana, suprimint tota la organització anterior i el Dret Públic català, sense cap acord de les Corts castellanes. Catalunya quedà d’aquesta manera annexionada al regne de Castella d’una forma irregular. Catalunya com a confederació de regnes fou esquarterada a Utrecht. Els regnes i territoris vinculats a Catalunya foren cedits com moneda de canvi per donar satisfacció als interessos de la monarquia borbònica,  les monarquies britànica, francesa i l’Imperi austríac. El Decret de Nova Planta de 1716 va fer la resta.

La situació actual de dependència catalana de l’Estat, mostra la incomoditat per l’Estat de les reivindicacions catalanes. Catalunya, com deia Josep Mª Terricabras en el seu llibre ‘Raons i tòpics’,  molesta a Espanya i  la  direcció de la Unió Europea, per què qüestiona poc o molt el poder establert. I no volen que Catalunya rebi el poder que han de perdre, en eurodiputats i posicions,  els que viuran la redistribució, en cas d’assolir Catalunya la seva independència de l’Estat espanyol.

Segons Terricabras, si Catalunya hagués quedat en blanc tant a l’arribada de Felip V com a la imposició de la dictadura franquista de 1939 amb la creació d’un nou Estat Totalitari, és evident que  no disposaríem de tradició cultural, ni mites reconeguts.

no s’ens reconeix com catalans, per molt que molts compartim elements de pensament comuns de tot ordre i manifestem el desig de disposar de ple autogovern. El fet és que la realitat catalana existeix malgrat el 155, curiosament també aprovat per Decret, encara que compti amb el vist i plau del Senat dominat pel mateix partit de govern.

Salvador Cardús, en el pròleg del llibre  La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea, de Mossèn Josep Dalmau, publicat el 1995, comenta que la vida política catalana ha viscut permanentment tensada entre l’afirmació d’allò que ja és, i l’expressió implícita d’allò que es voldria ser. Ens proposem  doncs    assolir com a conseqüència la consecució  d’una futura realitat política. 

Mai però la imatge pública de normalitat que alguns voldrien presentar es correspon amb la realitat nacional desprès del 27 d’Octubre de 2017. És cert, com diu Salvador Cardús, que ens desagrada l’expressió pública de les nostres pròpies limitacions i el baix perfil i interès per l’estudi del nacionalisme català a les institucions acadèmiques.

Vivim moments de interessos contraposats, els de l’unionisme i els del dret a l’autodeterminació que reconeixen les Nacions Unides, i recobrament de les institucions  ocupades, via que s’ha considerat l’adequada per recobrar Estat i llibertats.  Però també ens hauríem pogut plantejar  exigir la derogació del Decret de Nova Planta i el retorn legal de les Constitucions i Drets de Catalunya que respectaven els Austries, com a dret natural del poble català. La reflexió política  és necessària quan les institucions, com ara estan dirigides i sota el control d’un govern no català.

El govern d’Espanya ha optat per tractar judicialment, d’acord amb la legislació penal,  els problemes polítics catalans  i imposar limitacions polítiques als acords parlamentaris, a la investidura d’un President de la Generalitat que no els agrada i consideren pròfug de la Justícia.  No han acceptat el resultat de les eleccions del 21 D favorable al sector partidari de la República catalana, mentre el poble espanyol, descontent, se’ls rebel·la, començant pels pensionistes, els propis serveis d’ordre públic, i molts sectors de la classe obrera.

Dins de la variable arbitrària del règim lligat a l’afany protector de la monarquia borbònica de nova planta, que no considera la crítica ni el rebuig de les seves polítiques, no coneixen la generositat ni la tolerància. Tampoc practiquen una política institucional raonable entossudits en mantenir el domini  oi dirigir el futur de la política catalana, sense admetre els resultats electorals.

Catalunya té dret, d’acord amb la legislació actual, a legislar pacíficament per resoldre les necessitats del poble català, dins de les seves competències. Però l’estat no coopera, ni aporta el que compromet, i segueix restringint tota la activitat de l’administració catalana, pràcticament paralitzada. Saben a Madrid que aquesta actuació no és cap solució. El 155 venia acompanyat d’una lentitud exasperant dels Ministeris controladors.  Investigació, educació, entitats no governamentals, serveis de sanitat, bombers, Mossos d’Esquadra sense munició, i molts més en pateixen les conseqüències de les noves retallades. Les raons per exigir el ple autogovern són ara legítimes.

Tampoc volen que siguem un país integrador. Es tracta de seguir dividint la gent que viu a Catalunya, no respectar les opinions contràries, no escoltar les avantatges de la immersió que dona millors resultats a Catalunya que a Castella o Madrid. És fonamental  pèl govern central imposar el castellà com a idioma prioritari, com volia  el Ministre Wert amb la seva llei d’educació. Les competències de la Generalitat no els importen. Las llei espanyola passarà per sobre de la llei catalana si prospera la proposta del Ministre Iñigo Méndez de Vigo.    Seguirà la formació del nou esperit nacional amb la implantació de  l’assignatura de Defensa?. Qui es creuen que se’ls creu?

La responsabilitat democràtica exigeix superar el feble contingut social de l’acció del govern de l’estat. Els   pensionistes surten al carrer massivament per protestar el tracte que reben. La crisi segueix amb l’endeutament de l’Estat. Els joves treballadors i professionals segueixen emigrant a l’estranger. Els Drets Humans han quedat en segon terme. La corrupció no s’eradica de les proximitats del poder. Els elements democràtics tenen diverses interpretacions i aplicacions segons conveniència. De cara a Catalunya, ara toca l’autoritarisme.

Ens cal superar com a catalans una administració llunyana i hostil durant segles, com diu Josep C.  Vergés en el seu assaig sobre  El peatge de Catalunya i la fi de la història espanyola, publicat el 1997. Vergés denunciava la manca de cultura democràtica. Hem de pensar que la democràcia no l’hem inventat nosaltres ni Espanya. Existeix des de fa segles, però no veiem treballs d’investigació a les nostres Universitats que només presenten resultats sense mèrit científic.  És ciència perduda? El gran perdedor és el poble que no disposa d’informació adequada a l’hora de decidir el vot. Manen els eslògans i la publicitat. Només compten la FAES i la Fundació Pablo Iglesias?  

Necessitem bones receptes i un catalanisme pedagògic. En síntesi, ens cal una aposta profunda i de fons de cara al futur govern de la Generalitat i no un pacte matemàtic per controlar les institucions que es recuperin del 155. El 21 D l’electorat català va avalar un camí que no es segueixi posant en mans d’un espanyolisme destructor. Catalunya no està per més enganys.

El gran problema polític seria caure de nou en un engany que posi en perill la sensibilitat transversal del nacionalisme democràtic català. Si hem de tenir en compte la crisi espanyola que s’estira des de la pèrdua de  Cuba i les Filipines, els desastres de la guerra d’Àfrica, a més de la actuació de les dretes espanyoles, com també les catalanes, que mai han acceptat la correcció política catalana ni el dret català a l’autogovern. El pensament democràtic i liberal dels catalans  ha d’assumir que Catalunya ha de disposar el més aviat possible  d’un govern de progrés modernitzat, sense ressentiments  que prioritzi com el dret antic català, protegir els més febles,  posar en marxa polítiques per donar solució als problemes socials, garantir el respecte als Drets Humans, com a pensament dominant.

La nostra política, com deia Josep Trueta, ha de ser de germanor i igualtat.

 

Per Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics


Imprimir Grup Estudis Politics



© Grup d'Estudis Polítics

Avís Legal

Política de Privacitat

Mapa Web

Uneix-te

Contacte