Grup Estudis PoliticsGrup Estudis Politics

Menu


PUBLICACIONS - ENTRE SILENCIS I TRAÏCIONS


ENTRE SILENCIS I TRAÏCIONS 29-01-2018

El dret a la protesta pel silenci de les Nacions Unides davant el cas dels catalans posa en evidencia les actuals polítiques de les institucions internacionals i els Estats que es diuen democràtics.

Les Nacions Unides en tenen ple coneixement des de la seva fundació a Sant Francisco el 1945, de la situació de la Catalunya perseguida per la dictadura espanyola 1936/1976 aliada amb el règim nazi i el feixisme de Mussolini, i actualment  per que se li impedeix des de l’Estat espanyol, celebrar lliurement i amb totes les garanties un referèndum d’autodeterminació previst en el Dret Internacional que és preferent i prevalent al Dret espanyol i la mateixa Constitució. Els silencis internacionals impedeixen a Catalunya construir una nova democràciaparticipativa, a la catalana, per garantir lleis justes i solidàries, les llibertats i els Drets Humans, solidària i lleial amb les llibertats i la democràcia.

Les Nacions Unides, si són fidels als seus principis i propòsits de difondre  la importància dels Drets Humans, els valors democràtics i el dret a la lliure determinació dels pobles per decidir el seu futur polític, no poden deixar mort en un calaix el problema català, poble que històricament fou ocupat, annexionat a Castella i assimilat a Espanya per la força el 1714. Els successius règims que han governat l’Estat s’han preocupat d’intentar fer desaparèixer, sigui per  prohibició expressa de tot lo català, a la ocupació i repoblació amb immigració   de parla no catalana, d’extracció nacional no catalana.

L’educació dirigia per l’Estat fins fa poc era ignorant de la història de Catalunya que no  era reconegut, i també menystenia la situació política d’aquest poble d’acollida, proper a Europa,  sempre lleial a les llibertats. L’objectiu de l’Estat ha sigut permanentment  que els nous catalans foranis o de residència temporal es consideressin els propietaris de Catalunya, fet que facilitava  la descatalanització.

Tant s’han degradat les Nacions Unides oblidant el cas dels catalans? Tanta força té l’Estat espanyol per rebutjar totes les reclamacions de la minoria nacional catalana?

A més del silenci de les Nacions Unides que oficialment s’absté de fer recomanacions a l’Estat espanyol per què creï un clima adequat per celebrar un referèndum per la lliure determinació del poble català i faci les reformes legals necessàries, ens topem amb la posició  de deixadesa de la Unió Europea, essent aquesta unió d’Estats conscient de que els problemes polítics no es poden resoldre amb la violència d’Estat ni amb procediments judicials penals per moltes lleis que ho permetin. La Unió Europea d’Estats, oblidant els seus principis fundacionals ha guardat un silenci sospitós davant l’acció i violència anticatalana d’un Estat fallit perdut en plena deriva dictatorial contra Catalunya.

Però parlant de traïcions, no podem deixar de banda la traïció anglesa                                                     per incompliment del Tractat de Gènova  de 1705 amb el Principat de Catalunya, per a la defensa del Principat, en vigor i  mai no denunciat. El Regne Unit va deixar Catalunya indefensa davant la invasió militar franco-castellana de 1714. Mai han demanat perdó a Catalunya els britànics per l’incompliment del Tractat, ni pels beneficis obtinguts a Utrecht per l’adquisició de Gibraltar a perpetuïtat a canvi de no defensar ,militarment Catalunya.

 Tampoc ha demanat perdó a Catalunya l’Espanya, successora de Castella, per l’incompliment del Tractat d’Utrecht de 1713 en el que el Duc d’Anjou, desprès Felip V, va prometre als catalans els mateixos privilegis que els castellans, respectar les propietats i amnistia general. Tampoc ha derogat Espanya el Decret de Nova Planta de 1716 que va consolidar l’hegemonia hispànica sobre Catalunya. L’esperit de domini segueix com estem veient..

Un altra deute històric amb Catalunya és dels Estats Units d’Amèrica. El descobrim en el fet de la suspensió de l’operació “torch” programada pels aliats el 1941 per envair i alliberar Espanya del totalitarisme del nou règim franquista aliat amb Hitler i Mussolini. Coneixedors del  anticomunisme del General Franco, el President Roosevelt, per raons estratègiques, va preferir pactar el novembre de 1942 amb el dictador, per fer-lo seu en el següent període de la guerra freda i la política anta soviètica, aturant 24 hores avant la invasió que havia de dirigir el General Eisenhower. Catalunya va quedar en mans de l’Estat guanyador de la guerra civil 1936/39, anti català, anti jueu., anti maçons, repressor dels republicans i dissidents.  

Els Estats Units d’Amèrica, amb l’abandó de les seves obligacions d’acabar amb els règims totalitaris europeus, van preferir pactar amb el dictador, deixant Catalunya sota la repressió més dura durant els següents 40 anys.

La història ens ensenya que tradicionalment els enemics de Catalunya han sigut la jacobinista França, sempre invasora dels territoris catalans i Occitània, el Vaticà organitzant croades amb el catòlic rei de França, perseguint  heretges des de Limoges fins Elna,  i l’expansionista Castella que no va respectar mai els Tractats d’Almizra entre Jaume I de Catalunya i Alfons X de Castella, i el de Tudelen per fixació de fronteres entre els dos regnes i repartiment de territoris entre Castella i Catalunya. Tot i així el poble de Catalunya sempre ha sigut receptiu als tractes d’amistat i de bon veïnatge, els pactes, l’equitat i el dret com a base de la Justícia.

La civilització està obligada a superar l’estret circuit de la fusió de les idees en l’Estat, amb una concepció jeràrquica de les relacions polítiques i socials., creant una cultura oposada a la modernitat i el progrés de les llibertats i drets de les persones, negant la defensa de la dignitat humana com a pedra angular de tota política.

Cal un sistema i unes relacions entre pobles que presentin la llei com element ètic davant la convivència esquinçada per la manca de llibertat. La llei ha d’estar al servei de la llibertat, no de la imposició, la dominació i l’esclavatge, com en temps passats. De cara al futur ha de quedar molt clar que les democràcies i els Estats no són ni poden ser clubs aristocràtics tancats sobre si mateixos per preservar el poder de les elits, legitimant la voluntat de dominació d’uns pobles sobre els altres.

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics


Imprimir Grup Estudis Politics



© Grup d'Estudis Polítics

Avís Legal

Política de Privacitat

Mapa Web

Uneix-te

Contacte