Grup Estudis PoliticsGrup Estudis Politics

Menu


PUBLICACIONS - Campalans, home de principis


Campalans, home de principis 07-02-2017

AutorJosep Mª Merino Coll

Sovint s’observa l’absoluta manca de coherència en determinades opcions polítiques amb el que era el moll de l’os del seu ser existencial.

Amb alguns, es fàcil de determinar quin és aquella essència diferencial, ja que només en cal mirar fets, companys de viatge i “mecenes”. Més difícil en resulta en els partits que es mouen en el mon dels ideals.

Així veiem cóm de manera constant, coincideixen els convergents i el seu quasi extint satèl·lit, UDC, amb els plantejaments del PP en opcions conservadores humanístiques i, per descomptat, en les socioeconòmiqes, desvertebradores de l’estat de benestar, empobrint les classes mitjanes i les més desafavorides, donant ales a l’acumulació de riquesa dels poderosos sota la fal·làcia de la “competitivitat” en els mercats.

El capitalisme està seguint el cicle anunciat per Marx al seguir pel camí que fa recaure sobre el conjunt de la població el pes de les crisi, empobrint la societat a base de polítiques impositives amb percentatges inversament redistributius de la riquesa.

Amb els altres, observem la dispersió crònica de les estratègies que tant mal fan a la imprescindible unitat d’acció.

Sembla, però, que hi pot haver una esperança a curt termini pel que fa a l’estratègia necessariament comuna que es precisa en aquest moment històric: La CUP, al igual que els Comuns, sempre han defensat que l’eix social i l’eix nacional anaven de la ma i que una cosa no podia supeditar-se a l’altre. ERC, està en la mateixa línea, malgrat encara segueix atrapada pel xantatge de Mas del 27-S, amb JxSI.

El que diferencia els Comuns de la CUP i ERC, és el marc en que uns i altres, entenen que s’ha de desenvolupar el repte. Els primers, insisteixen en que s’ha de remoure cel i terra, per modernitzar l’Estat espanyol i conformar, junts, una confederació plurinacional.  Per ERC i la CUP, axó es un somni i ja s’ha intentat massa cops, sense cap èxit. Si mes no, a la vista de la resposta electoral d’Espanya, es veu clarament que no es segueixen els mateixos paràmetres que a Catalunya. Lo que aquí, és possible, allà, no. Al marge del greuge històric (no ja el de centúries, sinó l’actual) en relació a finançament, inversions i menyspreu cultural.

Realment és possible que alguns comuns amb mentalitat unionista, s’agafin al clau de la necessitat d’un pacte amb l’Estat per fer un referèndum, sent-ne conscients de que no hi hauria mai manera d’aconseguir-ho. Com també, que d’altres, a la vista de la negativa estatal no raonada, judicialitzada i inconseqüent amb l’esperit (i lletra, Art. 23) de la Constitució, optin finalment per entendre que no hi ha més via que la unilateralitat. I recordem, que un cop posades les urnes, els partits ja no son res en un referèndum. El vot s’adreça a un si, o a un no, sense cap influència corporativa.

Aquí, el que resulta decebedor es la posició persistent del anomenat PSC, que continua justificant l’allunyament dels que ja varem veure com anirien les coses aquell març de 1978. Ara, fins hi tot han hagut de patir les baixes del sector més catalanista del partit, tot i que s’ha de dir que –alguns- havien tingut temps de sobres per fer-ho mentre en disfrutaven dels seus càrrecs.

Uns, s’agafen a posicions tàctiques més que a estratègiques i així els hi va. Altres, molt més afins al PSOE -sense esmentar aquesta proximitat- apel·len al nacionalisme espanyol igual que ho fa el PP, per justificar el negacionisme al dret a decidir de Catalunya que, ells mateixos, van signar en el document de Suresnes i que n’era bàsic per l’acord de març de 1978, d’unitat socialista.

Es circumscriuen a tàctiques documentades, com els  acords de Granada, enganxant-se els dits i oblidant qui son i qui han estat a la política catalana. Campalans o Serra i Moret, no son referents ideològics ni estratègics del PSC, malgrat que la seva Fundació actual  en porti el nom del primer.

El concepte de llibertat pels que neguen el dret a decidir d’un poble, xoca frontalment amb l’essència de les lluites socialistes des del seus inicis. De fet, no existeix la llibertat si no existeixen diverses llibertats, com les d’opinió, reunió, associació, premsa, iniciativa econòmica i tot, sense ambigüitats i amb iguals possibilitats  de gaudir-ne de cadascuna d’elles i per cada ciutadà, al marge d’abstraccions i grans principis.

A l’esquerra, el moviments socialistes s’han caracteritzat sempre per anar de bracet en la lluita pel reconeixement dels drets socials, al costat de la lluita per la llibertat dels pobles. Irreconeixible el PSC, actualment!

Que la dreta s’ha apuntat al carro independentista per a mantenir cotes de poder, no ho dubta ningú. Com tampoc que molta gent que vota aquesta opció, en desconeix la finalitat i actua moguda pel sentiment patriòtic. Però el que resulta inversemblant, es que la gent d’esquerres negui les seves essències i s’apunti al carro del més pur reaccionarisme, com ho està fent el PSOE i el seu apèndix a Catalunya.

Campalans diferenciava ben clarament els conceptes que ara el PSC, de manera barroera i mancada de tot rigor per confondre intencionadament, amaga a les bases.

Deia, Campalans el 1923: “ Ha estat costum a casa nostre, confondre en una mateixa paraula, l’expressió de dues idees ben diferents: D’una banda, la clàssica doctrina política nacionalista –essencialment tradicionalista, imperialista i xenòfoba-, i d’altre banda el moviment reivindicador dels drets de les nacionalitats sotmeses.. Com es ben clar, res tenen a veure les dues nocions que, pels homes d’esperit liberal, son, a més, oposades i antagòniques. El que es més picant és que els causants directes d’aquest confusionisme, que tants mals ha produït a la causa alliberadora de Catalunya, tancant-li les portes de la universalització, fossin justament uns quans homes curts de vista de la vella “Esquerra catalana”, tractant d’evitar que dient-se catalanistes, la massa obrera els confongués amb el tipus de la ceba...” “Es curiós pensar que des de que la nació catalana ha reprès consciencia  d’ella mateixa, hi hagi hagut sempre a Catalunya qui hagi tingut cura d’aixecar una muralla de malentesos entre els intel·lectuals i els proletaris, ofegant així la naixença de l’únic esperit constructivament revolucionari possible (que mai cap unió de dues forces fora tan perillosa com aquesta) pel manteniment del règim retardatari i infra-europeu de l’Estat espanyol... 

Per vergonya nostre, ja només a Àfrica queden per resoldre plets d’emancipació nacional, com el nostre “En veritat, com diu Einstein, el pitjor enemic del nostre nacionalisme, -car l’únic nacionalisme- en l’accepció corrent de la paraula que existeix en terres d’Iberia, es el nacionalisme de Castella. Aquest nacionalisme autocràtic i imperialista, del qual deia un dia el company Besteiro que ha mantingut la unitat de

l’Estat espanyol por el hierro y el fuego de la Santa Hermandad. I ¿quina analogia podria haver-hi entre nosaltres de Catalunya, i els Royo Vilanova, nacionalistes d’Espanya?” “Felicitem-nos, doncs de bell gest coratjós d’En Manuel Serra i Moret, bandint d’una vegada la confusa paraula en un document històric, la DECLARACIÓ DE PRINCIPIS DE lA UNIÓ SOCIALISTA DE CATALUNYA...i vosaltres, els homes d’esquerra ...anomeneu-vos com vulgueu: catalanistes, separatistes, independentistes....”

 

No sé la cara que hi pot posar Miquel Iceta al rellegir això, perquè es evident que no desconeix els escrits del que porta en nom la Fundació de la que en va ser president fins assolir la Secretaria General del PSC. La cara dels del PSOE, de sorpresa...perquè dubto que ni sàpiguen qui era Julián Besteiro


Imprimir Grup Estudis Politics



© Grup d'Estudis Polítics

Avís Legal

Política de Privacitat

Mapa Web

Uneix-te

Contacte