Grup Estudis PoliticsGrup Estudis Politics

Menu


PUBLICACIONS - Marejar la perdiu?


Marejar la perdiu? 07-01-2017

Diuen que el Govern català mareja la perdiu parlant del referèndum que Madrid considera il·legal, i per tant, impossible. A més, el president Puigdemont s'atreveix a parlar de les votacions, de quanta gent ha d'anar a votar per a què el resultat sigui creïble i quin ha de ser el resultat per a considerar que els catalans estan per la independència.

No sabem si ja n'ha parlat amb la Comissió de Venècia, que va crear el Consell d'Europa el 1990, que és l'entitat que s'ocupa d'aquestes qüestions a cada país, a l'hora de celebrar un referèndum d'aquestes característiques. Els criteris hi són. Però el que s'ha d'aplicar és el Codi de Bones Pràctiques Electorals redactat per aquesta Comissió. També ha creat formes d'observació i no recomana estipular un percentatge mínim de participació ni un mínim de percentatge d'aprovació per a no afavorir, precisament, el vot abstencionista, explica Iolanda Bethencourt a l'unilateral.cat l'11 de desembre de 2016. A Madrid, les paraules de Puigdemont es consideren "fanfarronades", tot dient que són un escarni a les lleis i que allunyen en plenes festes nadalenques les veus dels campions de la unitat d'Espanya, que representen a Catalunya la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, el C's, PP i PSC. Catalunya topa frontalment amb la prepotència d'un Govern d'Espanya que només sap recordar-nos que tenen domini sobre Catalunya i ells fan les lleis que ens apliquen. Però el liberal Friedrich Hayek, Premi Nobel d'Economia 1974, deia sobre les lleis quelcom molt diferent del que diuen al despatx de la vicepresidenta i a la Delegación del Gobierno a Barcelona. En el llibre Dret, Legislació i Llibertat, seguint les tesis de Paul Freund, separa els criteris judicials de coherència, equivalència i possibilitat de predicció dels legislatius de justa participació, utilitat social i distribució equitativa. Hi ha països en els quals les regles de bona conducta, la common law, existeixen amb independència de l'autoritat política. Com també és diferent el seny del sentit comú, que habitualment es confonen. És cert que les lleis les ha de fer un parlament com a cos legislatiu, si bé les normes de conducta no passen per una llei, per ser una activitat humana perfectament aplicable a qualsevol organització que tingui per finalitat fer complir les lleis com a normes de recta conducta; cosa que no escapa ni a un govern absolut o amb vocació absolutista, fins al punt que les mesures preses pels parlaments acaben sent mesures directes de Govern. En aquestes circumstàncies, les lleis ordenades a aplicar poden xocar i contrariar els principis del Dret, ja que les normes no són ordres de Govern o instruccions de com procedir contra la contestació i els que fan apel·lació al Dret per a defensar que la llei és contrària a l'esperit i principi democràtic. Les protestes joves i dels antisistema amb representació parlamentària que trenquen fotos del Rei s'han convertit en fets declarats delictius. Una sentència del Jutjat Central del Penal de l'Audiència Nacional, dictada amb data 9 de juliol de 2008, condemnava per injúries a la Corona per menyscabar i menysprear la dignitat d'una altra persona cremant la fotografia del Rei, posada de cap per avall a la plaça del Vi de Girona, en el decurs d'una concentració, afegint la sentència que per a manifestar el rebuig a la Monarquia no és necessari vilipendiar amb expressions desproveïdes d'un innecessari interès públic. La sentència recorda que, segons l'article 56 de l'actual Constitució, el Rei és el cap de l'Estat, símbol d'unitat i permanència, assumint la més alta representació de l'Estat espanyol en les relacions internacionals, mereixent una especial protecció com a símbol de l'Estat Democràtic. La mateixa sentència cita l'anterior del Tribunal Suprem, de 28 de novembre de 1985, que assenyala que l'incendi de l'efígie del Rei té un significat de menyspreu per la persona del Cap d'Estat, amb ànim o intenció de deshonorar-lo i injuriar-lo. Però si som solament davant d'una protesta o manifestació antimonàrquica, que la llei penal no prohibeix ni sanciona, és incorrecte que la Fiscalia de l'Estat parli ara "d'atac a la Monarquia" com a delicte perseguible, quan el Codi Penal no el contempla ni defineix el delicte d'atac a la Monarquia. És una apreciació errònia de la Fiscalia de l'Estat comprometre la institució i els serveis d'ordre públic i seguretat convertint-los en eina repressiva en favor de la Monarquia, que acaba sent un instrument del Govern. Dóna la sensació que vulguin enderrocar la Monarquia, que ja ha perdut força credibilitat, posant-la contra el jovent que saben mai aplaudirà el Rei. Molesta la gent que el Rei, vestit de militar, no hagi parlat durant la Pasqua Militar dels morts del Yak-42, accident produït a la sortida d'Afganistan, fa tretze anys, per manca de seguretat en el transport de tropes. L'únic important ha sigut, de fet, el discurs de la ministra de Defensa, Sra.de Cospedal, dient que hem de gastar més en armament, sense precisar en què. La ministra va explicar que tenim una despesa o inversió militar de 9.976 milions d'euros que hem d'apujar a 18.200 el 2020 i 26.000 milions d'euros el 2024, és a dir inversió del 2 per cent del PIB, que ara és del 0,91 per cent; per la qual cosa va aprofitar per a demanar que en el nou pressupost li aprovin una despesa afegida de 2.076 milions d'euros. Senadors i diputats de l'oposició ja tenen tema per a parlar i debatre, doncs la ministra no va aclarir res més a part de les xifres. Cal saber el perquè real de l'augment d'inversió en armament del pressupost i per a gastar en què. Anem cap a un deute impagable, com el mundial; amb la previsió que Alemanya apugi els interessos dels préstecs, per a combatre la política empresarial, que s'espera depredadora, del nou president dels Estats Units, Sr. Donald Trump. El Rei, després de tot, és conscient que la Monarquia no interessa al jovent català. No creiem en la Monarquia. Però els intel·lectuals li han dedicat poca atenció, més preocupats pel procés secessionista. La Monarquia de Joan Carles I només va sobresortir pels viatges als països àrabs, el Marroc, el lligam amorós amb la princesa Corina i la trencadissa de cama en un safari per matar elefants a Botswana. Mai la Monarquia ha aclarit als catalans, ni en actes oficials ni en actes privats, quins són els avantatges de romandre a Espanya; però aplaudint la resistència de la Unió Monàrquica organitzada per la vicepresidenta com a fidel peó d'armes del president Rajoy. És prou evident que tot això demostra que aquesta no és la democràcia que volíem a la mort del dictador, no permetent construir poble i practicant l'engany, el frau i la mentida, sense amoïnar-los que el PP consti com a investigat davant l'Audiència Nacional per afers de corrupció. La política de Rajoy, ara repressiva contra Catalunya, trenca la neutralitat aparent d'una Monarquia que es torna intolerant i defensora del seu entorn i imatge davant la crítica i les protestes juvenils, a les que hauria d'estar acostumada com a cosa normal i no extraure'n conceptes de menyspreu contra la Corona, quan som en una democràcia, sembla, encara que se li falti al respecte i la gent es torni grollera i mal educada. No tot és delicte ni s'ha d'utilitzar el Codi Penal matant mosques a canonades. Vincular la Monarquia a la lluita del Govern d'Espanya contra la secessió catalana és l'error més greu del règim absolutista. El fet de convertir la Monarquia de Felip VI en Rei segrestat pel transfranquisme que s'ha proposat mantenir el poble confús, temorós i desorientat davant del que pugui arribar a passar a Espanya amb una nova crisi, és una manifestació més de les veritables intencions catalanofòbiques del Govern, que ara es vol dir humanista i democràtic, almenys fundació endins.


Imprimir Grup Estudis Politics



© Grup d'Estudis Polítics

Avís Legal

Política de Privacitat

Mapa Web

Uneix-te

Contacte