Grup Estudis PoliticsGrup Estudis Politics

Menu


PUBLICACIONS - Renovar la democràcia


Renovar la democràcia 23-12-2016

Publicat al blog de SOBIRANIA I JUSTÍCIA

Pau Miserachs. 

 

El Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra Sr. Ferran Requejo, en un article a la Vanguardia el 18 de novembre de 2007, classificava les democràcies actuals en liberals i no liberals, entenent aquestes últimes com les que accentuen els elements democràtics tot arraconant els de caràcter liberal. Aquest plantejament pot perjudicar greument i fer desaparèixer el pluralisme, les llibertats i l’estat de dret amb la confusió de poders centrada en el governant electe.

El Professor Requejo advertia de l’aparició i ascens dels populismes com aspectes foscos de la democràcia sense liberalisme. Però no s’ha de confondre populisme amb moviments socials reivindicatius de drets negats pel poder, o la manifestació d’un poble com el català que exigeix any rere any l’exercici del dret a l’autodeterminació que li nega el Govern de l’Estat.

Aquesta situació pot produir-se tant en sistemes de dreta com d’esquerres, doncs encara trobarem avui moviments polítics ancorats en el dogmatisme del passat, despullats d’humanisme i de respecte a la dignitat de la persona. Aquest dogmatisme està nodrit de nacionalisme agressiu disposat a impedir qualsevol plantejament jurídic contrari a l’oficial. Com una nova forma de censura del pensament, els governs dogmàtics s’imposen amb més facilitat en les democràcies sense llibertat i controlades per l’establishment.

L’any 1976 s’iniciava a Espanya el desenvolupament polític democràtic per la via de la reforma de les lleis fonamentals de l’Estat. Aquesta reforma o substitució de lleis s’havia de fer en seu parlamentària i presidit pel debat de tots els corrents que reclamaven la implantació d’una democràcia a la mort del dictador.

Uns pocs seguidors de la “cruzada” que va desencadenar una cruel guerra civil l’any 1936 i una sagnant repressió fins a la mort del dictador l’any 1975, creien que a la mort de Francisco Franco romandria inalterable el sistema polític piramidal que havia creat el dictador, amb la successió d’un Rei que prendria el lloc del dictador i seguiria amb el mateix sistema considerat constitucional amb lleugers retocs.

Mort el dictador, per donar continuïtat a la legislació de la dictadura, es volia fer una nova Constitució basada en la legalitat de la Constitució vigent el 1975, que segons afirmaven els defensors del règim franquista, eren les lleis fonamentals del règim, la llei de Principios del Movimiento Nacional i el Fuero de los Españoles, a més de la Llei Orgànica del estado de 1966 creada pel celebrat Ministre franquista d’Informació i Turisme Manuel Fraga.

Un dels obstacles per la reforma que haurien de fer unes corts constituents era creure que els principis del “Movimiento Nacional” proclamats per llei el 1958 eren intangibles, inalterables i permanents. La millor garantía fou creure que posant al davant de la reforma homes del Movimiento Nacional les coses seguirien sense alteracions del sistema que les lleis a derogar protegien.

Per la via evolutiva que va assumir tota l’oposició excepte els partits republicans que no foren legalitzats com ERC, es volia legitimar el règim franquista que les democràcies occidentals van tolerar com aliat contra el comunisme en plena guerra freda i davant l’aparició dels tercers països no arrenglerats. La descolonització beneïda per les Nacions Unides va fer néixer els països emergents en vies de desenvolupament.

Es donava per fet que seguiria intocable la integritat i unitat territorial. Però una primera Llei fonamental per la Reforma Política de 1976 obria la porta a una modificació substancial del sistema constitucional i de la legalitat vigent fins aquell moment. Però els intèrprets de la doctrina política vigent sota el franquisme entenien que excepte el sistema de representació política i el sufragi universal introduïts en la reforma, l’essencial no era modificat.

El propòsit de la llei de 1976 era instrumental per començar la reforma deixant que el poble decidís els seus nous representants per sufragi universal i secret, i que aquestes noves Corts realitzessin les reformes que la realitat demanés. Per primera vegada en la història del règim franquista es traslladava la decisió de la futura reforma al poble

El mateix Adolfo Suárez, aleshores President del Govern de l’Estat, declarava a Barcelona el 21 de desembre de 1976 que la llei per la reforma política sancionada pel poble espanyol, obria la porta a modificacions més profundes de la realitat legal, entre les que incloïa el fet regional i les seves solucions. Ni des d’aquell moment, doncs, es va reconèixer el fet nacional català i el text que van incloure a la Constitució de 1978 amb l’expressió “nacionalitats històriques” no fou més que una engany ben presentat de la veritable voluntat unitarista del poder que s’havien de repartir amb un règim bipartidista populars i socialistes.

Els partits majoritaris acceptaven tots la Monarquia instituïda pel General Franco amb la seva llei de successió, oblidant des d’aquell moment els socialistes espanyols de Felipe González el republicanisme i el dret a l’autodeterminació sabent a més que en el futur negarien reconèixer Catalunya com a nació, quedant-se amb la idea d’una descentralització administrativa coincident amb la proposta preconstitucional del President Adolfo Suárez, ex Secretari General del Movimiento transposat a director de la democràcia evolutiva.

La Constitució de 1978 va convertir-se d’aquesta manera en una transposició de la Llei del Fuero de los Españoles i de la Llei de Principios del Movimiento Nacional a partir de la declaració de la unitat nacional com intocable i immodificable, partint d’una interpretació intencionadament equivocada del principi de defensa de la integritat del territori i del principi joseantonià de la unitat del destí històric. Els vells principis del règim franquista seguien vius sota la Constitució que només va canviar el sistema d’elecció dels representants populars. La lluita política en aquells moments es va centrar entre seguir la via evolutiva o fer la ruptura. Ni el partit comunista estava per la ruptura i bé ho va demostrar el dirigent comunista Santiago Carrillo després de la temptativa de cop d’Estat de 1981. Però l’evolució de la política espanyola i l’agreujament de la situació social no hi ha dubte que exigien i exigeixen molt més que un reformisme evolutiu del sistema creat per la dictadura.

La llei no ha sigut utilitzada a Espanya com garantia i reconeixement de les llibertats que avui qualifiquen una democràcia del segle XXI i permeten el desenvolupament dels drets humans sense els quals una democràcia no pot sobreviure, sinó per crear un entramat coercitiu contra les reivindicacions històriques que la fidelitat dels governants als vells principis els impedeix acceptar.

S’aplica la llei no amb criteris de llibertat i d’equitat, ni pensant en la utilitat del dret ben administrat, sinó al servei dels interessos del poder, en funció de l’absolutisme o majoria suficient de poder. Per resoldre els conflictes, per tant, és la llei feta a mida i servei del poder i no la de la raó la que s’imposa.

En els nostres dies encara es confon en política “il·lícit” amb “culpabilitat”, com si la culpabilitat fos deduïble d’un fet formal, quan resulta, segons la doctrina alemanya que no existeix il·lícit sense desvalor del comportament que en una democràcia no es pot posar per damunt dels drets reconeguts per l’ordre jurídic europeu i internacional dels que Espanya va viure absent durant molts anys. No pot existir mai il·lícit en què exercita drets fonamentals reconeguts pel dret internacional i continguts en Tractats Internacionals ratificats per Espanya.

La Comissió Internacional de Juristes quan examinava la situació de l’imperi de la llei a Espanya durant la dictadura, sempre trobava les mateixes deficiències, doncs a una dictadura no li interessa ni es pot permetre una societat de llibertats ni altres drets que els que convenen al poder.

El Pacte social de Rousseau i la divisió de poders de Montesquieu són principis propis de democràcies sanes que no troben lloc en un règim democràtic no liberal o en un règim constitucionalment semàntic, com ensenyava als estudiants de la Facultat de Dret de Barcelona el Catedràtic de Dret Polític Manuel Jiménez de Parga en la dècada dels 60, i en els seus articles a la revista liberal Destino sota el títol de “noticias con acento”, parlant dels Règims Polítics, doncs l’actual règim precisa de la confusió de poders i la submissió dels administrats que perden d’aquesta manera la condició de ciutadans i titulars de la sobirania que imposar a la sobirania del poder.

No mirem el passat per no veure que la política avui és la continuació de la legalitat de la dictadura que la democràcia havia de substituir derogant no tant sols les lleis, sinó també els principis que inspiraren una forma de vida i de governança. Derogar les lleis de la dictadura, però deixar subsistents els principis que la inspiraren ha sigut la gran deficiència de la democràcia estrenada el 1976. Ara ens cal renovar la democràcia obrint pas a la modernitat i a les llibertats sense límits interessats ni imposició de conveniències de grups de poder i d’interès econòmic.

El dret penal que és una finestra per analitzar el funcionament de les institucions, en una democràcia moderna i liberal s’ha de veure com una legítima defensa de la societat davant de vulneracions dels drets reconeguts i garantits per les lleis. El sistema penal no és doncs un sistema absolut al servei dels vells principis i dogmatisme del passat transformats en lleis actuals de poder.

La Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg de 21 d’octubre de 2013, citada per la Catedràtica d’ESADE Esther Giménez Salinas en un estudi sobre la mateixa sentència publicada a la Revista Món Jurídic de novembre 2013, va posar de manifest que els criteris jurídics no sempre coincideixen amb els ètics o morals. A més quan mirem cap el futur, deia la Catedràtica, no podem regular el passat, i menys en temps convulsos i d’incertesa, quan una altra realitat legal és possible.

Però el Dret Penal públic és mostra del poder il·limitat de l’Estat que els Magistrats amb la seva independència han de limitar i corregir en la seva aplicació, adequant-lo a les realitats socials i polítiques, allunyant-se de criteris de repressió política que no són els de la Justícia ni els de la defensa dels interessos de la vida humana i les llibertats, com deia el mestre Luís Jiménez de Asúa en el seu Tractat de Dret penal de 1915. Fou d’aquesta manera que el Dret Penal s’havia de dirigir a la protecció d’interessos dignes en lloc de convertir-se en un instrument de coerció i repressió dels desafectes de qualsevol règim, sabedors, com defensava la doctrina que la llei penal no satisfà plenament totes les necessitats penals de la vida, si bé afecta als drets més sagrats de la persona com són la llibertat, l’honor i la seva pròpia vida.

És evident que la fidelitat jurídica de la població no s’aconseguirà a cops de destral de la llei penal negant l’existència d’altres fonts del Dret que obliguen a revisar els dogmes penals, com s’està demostrant a Catalunya. Menys encara s’obtindrà l’adhesió popular per l’intimidació. En el món polític, servir-se de la llei penal per consolidar l’absolutisme és crear l’analogia de la interpretació de les lleis fetes sota la dictadura, destruir el sentit de les llibertats i de la dignitat de la persona que són pota essencial d’una democràcia.

 


Imprimir Grup Estudis Politics



© Grup d'Estudis Polítics

Avís Legal

Política de Privacitat

Mapa Web

Uneix-te

Contacte