Grup Estudis PoliticsGrup Estudis Politics

Menu


PUBLICACIONS - L'Opinió

imagenes/foto.png
03-11-2017: Independència pertorbada

En democràcia, és previ a tota independència fer una consulta als ciutadans del territori en qüestió, preguntant-los si volen deixar de ser-ho en relació a l'Estat que actualment els representa, deia el professor de Dret Polític de la Universitat de Barcelona, José Antonio González Casanova, en el seu estudi Cataluña, Federación o Independencia (Ed. Milenio, 2014).

Les regles i formes d’aquesta consulta han de ser equilibrades i respectant la llibertat d’expressió i drets de totes les parts, favorables o desfavorables, i les opinions polítiques de tots els sectors que es pronunciïn, sense cap mena d’interferència ni limitació. El referèndum català, però ha sigut tractat per l’Estat amb una resolució del Tribunal Constitucional espanyol suspenent la llei del Referèndum fonamentada en el Dret internacional, en què es basava la convocatòria del dia 1 d’octubre, amb les dificultats i traves previsibles es va celebrar a Catalunya, deixant més de 1000 ferits  i nombrosos danys materials per les càrregues policials que volien impedir la celebració del referèndum. El resultat favorable a la independència de Catalunya d’aquest referèndum, declarat il·legal pel Govern central, no ha sigut reconegut pel Govern espanyol fins dates recents, en decidir el dit Govern aplicar l’ambigu article 155 de la Constitució espanyola, cessant tot el Govern català i fent seu el control centralitzat als corresponents ministeris espanyols dels funcionaris, mitjans, serveis i finances de la Generalitat, limitant també la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya amb el dret de veto del Govern espanyol; reservant-se el president Rajoy el dret a dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, sota les regles i llibertat de partits polítics que marcarà el Govern espanyol. El vicepresident de la Generalitat, Honorable Oriol Junqueras, coneguda la proposta del Govern, Rajoy comunicada en conferència de premsa només acabar el Consell de Ministres, va fer, dissabte 21 al vespre, va fer una crida a “defensar la democràcia i la República”, un cop conegudes les mesures proposades per a “restaurar a Catalunya la legalitat i l’ordre constitucional”, desenvolupant l’article 155 de la Constitució espanyola segons les mesures de dubtosa constitucionalitat ideades i decidides pel Govern Espanyol. Això passa mentre Catalunya és encara territori espanyol, però els mitjans i els politòlegs especulaven ja fa dies amb la possibilitat que el Parlament de Catalunya declarés oficialment la independència, en sessió parlamentària, complint el mandat democràtic del poble català, en el decurs de la setmana del 23 al 28 d’octubre. El pronòstic, entenc, no era equivocat. Se celebra una sessió parlamentària a Barcelona que acabà proclamant la República Catalana, per molta pressa que es doni el Senat espanyol, controlat pel PP, minoritari a Catalunya, per a donar-li al dictador Rajoy tot el poder sobre Catalunya amb la possibilitat d’aplicar les mesures de destrucció democràtica proposades pel Consell de Ministres extraordinari del dissabte 21 d’octubre i consolidar la seva autoproclamació com a president de la Generalitat. Per moltes querelles que tingui preparades la Fiscalia de l’Estat per presumpta rebel·lió, segons anuncia el Fiscal General de l’Estat, Sr. Maza, donem per fet que el Parlament de Catalunya haurà aixecat democràticament, votant, la suspensió de la independència exigida pel mandat democràtic de les urnes intervingudes, per no dir segrestades, i les no intervingudes. Serà el moment en el qual naixerà la República Catalana que molts ciutadans ja porten al cor. Rajoy, l'avui dictador presidencial espanyol, ens va anunciar “males mayores” i, entre ells, és possible que el nou Estat naixent pateixi la irrupció agressiva i la intrusió de l’Estat espanyol per a liquidar aquesta nova República, il·legal per a Espanya. Els vetos i el boicot de l’Estat a totes les instàncies internacionals estan assegurats. També que la Comissió Europea tanqui files al voltant de Rajoy. Les nombroses forces policials aquarterades a Catalunya i les casernes militars en són l’avís. La societat de la por, però, no és la nostra ni la volem. Volem democràcia plural en lloc de dictadura i de seguir depenent per a tot de l’Estat de Madrid. Caldrà, segurament, que es decideixi a alt nivell internacional si la independència de Catalunya és un cas clar d’autodeterminació que validaria el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia en cas de ser-li demanat dictamen per una Assemblea General de les Nacions Unides, i que els Estats de la Unió Europea tenen l’obligació moral de reconèixer la Catalunya autodeterminada independent, tenint en compte que els catalans són ciutadans europeus i que 37 països han guanyat la independència en els darrers 20 anys sense que s’hagin mostrat contraris. El mateix Jordi Solé Tura, professor universitari i exministre socialista de Cultura el 1991, que havia participat en la comissió redactora de la Constitució espanyola de 1978, reconeixia en el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza Editorial, 1985) que el dret a l’autodeterminació significa que la població d’un territori pot pronunciar-se per la independència en una consulta electoral, però tan sols pot pronunciar-se la població del territori que pretén l’autodeterminació. La població de la resta de l’Estat no es pronuncia electoralment sinó que es limitarà a prendre nota del resultat electoral en el territori en qüestió i acceptar-ne el resultat. Però aquest plantejament, que és el mateix de les Nacions Unides, no és el que ha seguit Espanya, entestada en mantenir la idea de la “sobirania nacional”. El problema rau en no voler entendre l’Estat espanyol i la Comissió Europea que l’autodeterminació es regula pel Dret internacional, no pel Dret intern d’Espanya, sent ineficaç en Dret internacional que l’autodeterminació d’una part del territori que demana la independència de l’Estat no estigui prevista a la Constitució. Voler impedir un referèndum d’autodeterminació i la independència declarada és un acte antidemocràtic. La petició del president Rajoy, no exempta de dubtosa legalitat, d'imposar a Catalunya mesures de cessació del Govern, intervenir el Parlament i atribuir-se la facultat exclusiva de convocar eleccions al Parlament de Catalunya, que només pot dissoldre i correspon convocar-les legalment al president de la Generalitat, és una àmplia interpretació de l’article 155 de la Constitució que va més enllà i es contradiu amb la mateixa Constitució i els drets humans polítics i civils de tot un poble, contra una República independent de l’Estat. Però, a més, aquesta actuació del Govern de l’Estat per a intentar parar la independència de Catalunya infringeix el dret exclusiu del president de la Generalitat per a dissoldre el Parlament català i convocar eleccions que li atorga l’article 56.4 de l’Estatut de 2005. Amb aquesta actuació per a parar la independència de Catalunya, Rajoy ha reconegut finalment que el referèndum es va celebrar, obtenint la Generalitat de Catalunya un mandat democràtic exprés per a la proclamació de la República Catalana independent. El que tampoc vol entendre el Govern espanyol és que la secessió d’una part de l’Estat per a constituir un nou Estat no està prohibida per les Nacions Unides ni pel Dret internacional. Des del moment en què les Nacions Unides reconeixen el dret a la lliure determinació dels pobles declarant el respecte universal als drets humans, amb la prohibició de l’amenaça i l’ús de la força, proposant solucions amistoses per a resoldre les controvèrsies, saltar-se aquestes senzilles regles és clarament apartar-se dels principis de Dret internacional més elementals. A més, els convenis de Viena sobre successió d’Estats de 1978 i de 1983 contemplen de manera expressa la possibilitat de formar un nou Estat per separació de part del territori d’un Estat predecessor, com podem llegir a l’article 15 de la Convenció de 1978 i els 17, 30 i 40 de la Convenció de 1983, que administren les Nacions Unides. Els tractats reconeixen que existeixen altres factors diferents del procés de descolonització dels anys 60, que permeten que un país o territori depenent, tal com  previst a l’article 2.1.f del Conveni de 1983, sense competències per a seguir les seves relacions internacionals d’acord amb els principis incorporats a la Carta de les Nacions Unides, formi un nou Estat per separació de l’Estat predecessor. El Govern espanyol encara no ha entès que la Catalunya avui depenent de l’Estat espanyol és una nació hereva d’una tradició liberal que recull la Declaració Universal dels Drets Humans, que es mou d’acord amb el Dret internacional, que l’empara jurídicament en el seu pas de secessió, i els principis liberals que van dur a la democràcia la irreductible defensa de les llibertats, com considera Víctor Alonso Rocafort, del Col·lectiu Novecento, a Lo llamaban Democracia (Icaria Editorial, 2013), qui, a més, recorda que a Espanya ens hem acostumat al fet que els que han de vetllar per la llei la tergiversin amb un ús enganyós. Menys encara ha entès el Govern central que Catalunya defensa també els principis de la dignitat col·lectiva com a poble davant el menys teniment, el menyspreu, l'ocupació, les temptatives de descatalanització, les temptatives d’empobrir la societat catalana, el mal tracte fiscal, les anul·lacions de lleis que permetrien millorar el benestar i la cohesió social, aprovades pel Parlament de Catalunya, i acabar amb els mals costums arrossegats del franquisme en el nou ordre de 1978. Els catalans, per tant, no estem obligats a donar explicacions a Espanya del que hem decidit, papereta de votació en mà. És evident, i estic d’acord amb l’editorial de Vicent Partal de diumenge passat a Vilaweb, que afirma: “només proclamant la República Catalana podrem defensar la democràcia. No hi ha cap més possibilitat.” Si es volia trobar més arguments, tan sols s’ha de llegir l’article de l’historiador Borja de Riquer a La Vanguardia del 29 d’octubre de 2015, en el qual explicava que Madrid és el nucli més important de poder que hi ha a Espanya, en el qual predomina una ideologia corporativa construïda a partir d’una àmplia xarxa de complicitats, influències, favors polítics i econòmics. Per a Borja de Riquer, els altres funcionaris que fan de governants per manca d’homes d’Estat no veuen més enllà de les lleis i de les ordenances i estan acostumats a l'"ordeno i mando", sense sensibilitat política per a adaptar-se als canvis i exigències socials. Actituds tancades i cegues… Que Catalunya acabaria per separar-se del Regne d’Espanya i constituir-se en Estat absolutament independent, ja ho va dir Miguel de Unamuno en una carta datada el 24 de desembre de 1918, adreçada a Manuel Azaña, que cita l’historiador Ferran Juste en el seu llibre Fins aquí hem arribat (Àgora Maçònica, 2017), amb el patrocini del Grup d’Estudis Polítics, que va fundar el 1981 el diputat Ramon Vinyals per a difondre els principis i valors democràtics, després del cop d’Estat fallit del 23F de 1981. Ha arribat, doncs, l’hora de construir un país nou en el qual hi cabem tots i totes, independentistes i no independentistes, amb la desconnexió real i definitiva de l’Estat espanyol. Altra cosa, com diu Ferran Juste, són els enemics declarats de Catalunya amb els quals, evidentment, difícilment es podrà arribar a cap mena d’acord. No sabem el que passarà després de la declaració d’independència al Parlament de Catalunya sense esperar la visita dels enviats de Mariano Rajoy per a governar-nos i canviar banderes. Però si no ho fem, si no tirem endavant, estem perduts. Hi va, com diu Ferran Juste, la nostra dignitat com a catalans i com a ciutadans que ens volem lliures. Independència és l'única resposta a ocupació i dominació hegemònica. Els municipis catalans en són conscients i segueixen amb determinació i fermesa aquest plantejament patriòtic, com han fet saber. La independència de Catalunya i fer-la realitat és cosa de tots.

 

Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics


llegir mes

foto.png
Churchill Puigdemont, esperança i lluita

Ahir a la nit, a La Sexta, vàrem viure l'espectacle d'un Jordi Évole incisiu, intentant fer contradir el president Puigdemont amb un interrogatori gens flexible, seguit i sense stops, de tipus judicial.

Però la resposta sobre l'obediència al Dret internacional en l'acció catalana, penso que va deixar les coses molt clares. Va saltar la contradicció entre els que parlen constantment del respecte a la llei i a la democràcia com a exigència de diàleg i se serveixen de la llei, la democràcia i l'Estat de Dret, ancorats en un passat autoritari, per a anar contra la democràcia moderna i l'Estat de Dret dels nostres temps. El respecte al diàleg hi ha de ser sempre, amb bones i amb males relacions. Tampoc en democràcia es poden posar límits al diàleg ni condicionar-lo per temes. Ja no som en temps de guerres feudals o del segle XIX, per a destruir l'enemic. N'hi ha, però, que utilitzen el Dret com més els convé, referint-se al Dret espanyol, com explica el professor Jorge Cagiao avui a El Punt Avui. El que mou ara la gent és, precisament, el sentit democràtic i el rebuig a l'autoritarisme de Rajoy. Lluís Bassat, a La Vanguardia, parlant de les dues democràcies, acusa que tots dos Governs, el català i el castellà, no cridin al diàleg, quan el president Puigdemont està tip de dir que ha volgut diàleg i entesa des del primer dia. En canvi, sabem que Rajoy vol la rendició i que renunciem a l'autodeterminació, cosa impossible en el món de les Nacions Unides i els drets humans. Rajoy ha posat els interessos polítics per damunt del Dret, mobilitzant un ampli aparell repressor, destruint la separació de poders; agreujant amb la seva posició de patriotisme espanyol, immobilista i negativa, el conflicte institucional, crisi ara d'Estat, de l'exigència catalana per celebrar un referèndum d'autodeterminació d'acord amb el Dret internacional. I a El País, ens trobarem amb dues pàgines de publicitat d'un manifest contra el referèndum, que tracten d'estafa antidemocràtica. Ho diuen signatures que es presenten com d'esquerres, des d'Ágora Socialista a personatges com Cristina Almeida, Javier Cercas, Juan José Millás, Miguel Ríos, Lidia Falcón, Juan Marsé, Javier Marías, Mónica Randall, Carlos Jiménez Villarejo, Núria Amat i Rosa Montero, entre altres. Per a ells, tot el que fa Catalunya és una farsa i demanen a la gent que no participi i no voti. El País està obstinat a fer propaganda en contra, com també els altres diaris d'Espanya, parlant de suposats mites i falsedats del procés. Curiosament, el socialisme català roman ara silenciós. No cal mullar-se per les institucions democràtiques ni per la gent detinguda ni pel dret a decidir. El PSC, que ja ha perdut el 25% dels vots que rebia, espera a veure què pot consolidar en el moment que sap que la gent es dóna de baixa del partit i no els tornarà a votar. Ja no són aquell partit catalanista que va unir la gent de Pallach i la de Joan Reventós i el grup de l'Opinió d'ERC. Podem perdonar les ambigüitats i errors de l'alcaldessa quan ella mateixa els reconeix i rectifica, però no el pas enrere del PSC a l'hora de defensar els drets nacionals de Catalunya, presentant recursos al Tribunal Constitucional espanyol contra el referèndum legal, arrenglerant-se amb el Partit Popular de Catalunya i el també disminuït partit Ciutadans. Hi ha divisió política i temptativa d'imposició hegemònica des del poder central. Aquesta manera de fer per part del bàndol unionista no contribueix a resoldre aquest conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que només es pot resoldre políticament, com escrivia ahir Joan Vintró, a La Vanguardia, "deixant que els ciutadans s'expressin lliurement en referèndum". El poble català reclama justícia social i dignitat democràtica davant l'escalada repressiva pròpia dels anys 30 i de la política franquista. És el retorn al franquisme?, han sigut segrestades les llibertats amb tantes mesures de control polític i social per part del Ministeri de l'Interior i la Fiscalia de l'Estat? Detenir funcionaris i polítics, i intervenir policialment material de votar, suspenent de facto l'autonomia catalana mirant de detenir el futur polític dels catalans que, volen, abandonin en mans d'Espanya és i era una pràctica franquista, com ho és la censura i el domini absolut de l'Estat sobre els mitjans de comunicació. No s'adonen, i tampoc molts articulistes i manifestants en contra del referèndum que, fent el que fan, violen els principis universals de la democràcia i l'Estat de Dret, en nom de l'Estat de Dret construït pel poder conservador, que trenca amb tota esperança de pau social i de concòrdia.


llegir mes

imagenes/foto.png
14-09-2017: Ànsia de dominació injusta

L'agressivitat en l'aplicació de la llei espanyola a Catalunya  i negar-se Rajoy  i Soraya Sáenz de Santamaria a seure  a parlar amb el Govern de Catalunya, està arribant a uns màxims   impensables el 1977. Anem de genocidi polític en nom de la unitat d'Espanya?

Però amb tot això es cremen els jutjats de València i amb ells les proves de la corrupció del partit popular que ens fa empaitar pels jutjats i el Tribunal Constitucional. Ves per on  les situacions s'arreglen amb incendis i pèrdues de documents o esborrat de memòries d'ordinadors. Mai dialogant com recomanaria avui el mateix Maquiavel. El cas de Catalunya, que ja és el plet més gran de la història de la independència catalana, ha sigut clarament impulsat pels piròmans regressius del Govern espanyol que se serveixen de la via judicial i policial per intentar frenar la independència de Catalunya. El que menys importa és la democràcia. Ho saben a Madrid per què se’ls ha acabat el temps. Des de 1939 i amb la post dictadura de 1978, per part del Govern central, posant pegues a tot, negant-se a anul·lar la causa contra el President Lluís Companys, President democràtic de la Generalitat, detingut a França per la Gestapo nazi i afusellat a Montjuic per ordres de Franco,  mai s'ha volgut reconciliar les dues Espanyes que la guerra civil va contribuir a separar. El tema de les fosses comunes  és un exemple del domini exercit contra els republicans vençuts pel feixisme. Han begut del franquisme i no se'n saben. Però es juguen els drets del poble que reconeix la Declaració Universal de Drets Humans. La violència de la dictadura franquista contra els vençuts post guerra civil n'és una demostració. Espanya ha viscut anys i anys sota la repressió d'una dictadura sanguinària, sense drets ni llibertats, amb el joc de la inflació i l'estancament industrial. Fou el temps del negoci del  crèdit   al 14% i més. Les grans estafes com Matesa i els Ruiz Mateos, recorden? Eren els temps de la manca de creixement i de les alces de preus. Ara ens quedem  de nou amb les dues coses amb el nom de desacceleració i ajustament.  L'atur segueix, els sous  reduïts, el treball en forma precària. Però l'Estat vol seguir dominant Catalunya  amb tota l'hegemonia del passat. Retallades en els pressupostos, balança fiscal retocada perjudicial per Catalunya quan ens reconeixen que ens deuen 10.000 milions d'euros. Hem estat molts anys, i seguim, en l'ambigüitat presentant Espanya com una potència de pau i solidaritat, reprimint judicialment els nostres càrrecs electes, ara possiblement 752 alcaldes i algun funcionari, tancant la porta als refugiats que ens havíem compromès a acollir, restringint sota mínims les contribucions a la cooperació internacional. La ofensiva judicial a Catalunya és cada dia més forta sota la direcció dels Fiscals. Van directes contra el referèndum per què no es pugui celebrar. Centenars de Policies i Guàrdia Civils buscant urnes i paperetes en lloc d'investigar possibles gihadistes i les mesquites salafistes que tenim a Catalunya, deixant de perseguir l'entrada d'il·legals   que no se censaran per passar desapercebuts. La seguretat ciutadana la posen en perill per una qüestió política, sense por a col·lapsar la justícia en nom de la llei. crisi política oberta ara és greu, amb un Estat radicalitzat contra Catalunya, perjudicant a tots els catalans, els que volen votar i els que no,. Tanquen la web de informació i propaganda del referèndum convocat  pel Govern de Catalunya d'acord amb el dret internacional i Tractats ratificats per Espanya. Requereixen el director de TV3 per què no emeti publicitat ni doni informació del referèndum. Suspenen actes públics a Madrid i València. Veurem que acaben fent avui a Tarragona. Afirmen que fora de la Constitució no hi ha legalitat ni estat de dret i obliden el de les Nacions Unides i la OSCE. Només estan decidits a respectar la Constitució que posen per davant com a pedra i excusa que tanca la porta al dret nou, el dels principis i valors de les Nacions Unides que són els de la democràcia participativa que garanteix la convivència democràtica  i la responsabilitat ciutadana. Catalunya afronta de nou una ànsia de domini legal injust, una contra utopia autoritària. Ni serà que els de Madrid es pensen que són al 1625 copiant el Rei de França que va intentar també envair Catalunya i fer-la seva? No valoren que Catalunya ha demostrat de nou aquest 11 de setembre ser un poble unit, pacífic, cívic i democràtic. L'ABC ha arribat a dir la bretolada de que a la diada érem 800.000 mil menys que el 2016, que segons ells només érem 500.000. No saben ni comptar. Resten en lloc de sumar igual que el Govern d'Espanya. Han iniciat un setge que no s'atura, cridant el President Rajoy en la seva campanya antireferèndum que la gent no es presenti a les meses electorals i ara també proposant que es talli la llum dels col·legis que posin urnes per impedir l'accés a les dades censals i el recompte de vots.  Hi hauran grups electrògens. No s’amoïni Sr.Rajoy. Tampoc havia d’haver enredat Rajoy el Rei a fer un discurs pepero ahir a Cuenca. Sembla que el vulguin arrossegar en la caiguda. Més tard veurem si també tanquen el Carme Arena de Tarragona avui i que més fan per defensar la utopia de l'Espanya irredempta de genolls davant el Crist de la Bona Mort que passeja la legió per Setmana Santa.

 

Per Pau Miserach


llegir mes

imagenes/foto.png
21-08-2017: Rajoy, descol·locat

Hem vist a Barcelona aquest divendres 18 d’agost, un Rajoy descol·locat des de la seva arribada “per coordinar els serveis de l’Estat”, segons deia. Quan va arribar   ja  estava pràcticament  tot fet. Mossos d’Esquadra havien fet la feina d’acabar amb els terroristes. Però no es va reunir només aterrar amb el President de la Generalitat, el Conseller d’Interior i el cap dels Mossos. Tampoc  van convocar Mossos després de l’atemptat a la reunió de coordinació celebrada a la Delegació del Govern espanyol a  Barcelona, on si hi eren presents Guàrdia Civil i Policia Nacional. Què es proposaven doncs els nouvinguts, quan no reunien mèrits per posar-se cap medalla ni reconeixement?

Inimaginable per Rajoy i troupe que els mèrits de la feina ben feta, també sanitària i d’emergències, fossin per les institucions i la ciutadania de Catalunya que es va bolcar oferint donar sang, taxistes     transporten gent sense cobrar, hotels oferint habitacions també sense cobrar, i la de seguretat per les forces policials catalanes que tant han menyspreat al CITCO, amb les Juntes de Seguretat no celebrades i la seva marginació forçada a Interpol fins fa ben poc, sabent el Govern espanyol que Catalunya era un lloc problemàtic pel yihaidisme emergent.

El President Rajoy i troupe, van tenir que donar-se per vençuts callar i seguir el President Puigdemont, amb mirada i veu perduda. Venien a Barcelona a predicar la importància de la unitat d’Espanya per lluitar contra el terrorisme, difondre la doctrina oficial de la temença. Era per ells molt important aquesta oportunitat per intentar desorientar la gent catalana de cara al referèndum. Però es van trobar que Catalunya, contràriament al que pensaven, va fer demostració de capacitat i país organitzat, eficient i eficaç davant un atemptat terrorista consumat per enemics de la civilització i les llibertats.

Es van presentar divendres 18 a les 12 hores, a la Plaça Catalunya al moment del minut de silenci, just per la foto oficial i les TV i van desaparèixer, com qui fuig d’un lloc hostil,  sense anar a depositar ni un ram de flors a l’escenari de l’horror que era el que la gent esperava d’ells. Els va sonar malament el crit unànime de les més de cent mil persones concentrades, de “no tenim por”? Tots defensaven que el terrorisme no té lloc a les societats de pau.

Segueix essent impactant aquest dissabte 19  d’agost veure les Rambles. La gent ramblejant en silenci. Peluixos, flors, veles. Notes als llocs on van morir molts, petits i grans. Gent escrivint missatges a terra i en posts que penjaven a  la paret d’un Quiosc. La Rambla era i serà durant dies dels pelegrins que preguen per una vida en llibertat.

Si es pensaven que podrien aprofitar els atemptats de Barcelona i Cambrils per donar un cop al procés, exhibint amb un discurs un passeig, una excel·lència i solidaritat ”oficial” espanyola amb Barcelona, amb el dol de molta gent de 28 països, el resultat és negatiu pel Govern espanyol. Un atemptat no ens farà desistir de dir que som un poble que vol ser lliure de tenalles  Catalunya ha demostrat que pot resoldre els seus problemes de seguretat sense necessitat dels cossos policials espanyols. Els catalans som forts i res ens farà por ni ens farà caure.

Mossos d’Esquadra, i qui va dissenyar la seva organització i preparació, han demostrar ésser un símbol de Catalunya que mereix un reconeixement i una distinció internacionals per la seva brillantor i professionalitat. No creiem que a Espanya els reconeguin cap distinció abans que els donin la Creu de Sant Jordi. Primer preferiran lliurar una medalla a la Verge dels Desemparats. Ja hi estem acostumats a una irresponsabilitat que volem deixar endarrere.

 

Per Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics


llegir mes

imagenes/1.png
19-07-2017: Dossier sobre la República Catalana Independent

 


llegir mes

imagenes/calendario.png
07-02-2017: Campalans, home de principis

AutorJosep Mª Merino Coll

Sovint s’observa l’absoluta manca de coherència en determinades opcions polítiques amb el que era el moll de l’os del seu ser existencial.

 

Amb alguns, es fàcil de determinar quin és aquella essència diferencial, ja que només en cal mirar fets, companys de viatge i “mecenes”. Més difícil en resulta en els partits que es mouen en el mon dels ideals.

 

Així veiem cóm de manera constant, coincideixen els convergents i el seu quasi extint satèl·lit, UDC, amb els plantejaments del PP en opcions conservadores humanístiques i, per descomptat, en les socioeconòmiqes, desvertebradores de l’estat de benestar, empobrint les classes mitjanes i les més desafavorides, donant ales a l’acumulació de riquesa dels poderosos sota la fal·làcia de la “competitivitat” en els mercats.

 

El capitalisme està seguint el cicle anunciat per Marx al seguir pel camí que fa recaure sobre el conjunt de la població el pes de les crisi, empobrint la societat a base de polítiques impositives amb percentatges inversament redistributius de la riquesa.

 

Amb els altres, observem la dispersió crònica de les estratègies que tant mal fan a la imprescindible unitat d’acció.

 

Sembla, però, que hi pot haver una esperança a curt termini pel que fa a l’estratègia necessariament comuna que es precisa en aquest moment històric: La CUP, al igual que els Comuns, sempre han defensat que l’eix social i l’eix nacional anaven de la ma i que una cosa no podia supeditar-se a l’altre. ERC, està en la mateixa línea, malgrat encara segueix atrapada pel xantatge de Mas del 27-S, amb JxSI.

 

El que diferencia els Comuns de la CUP i ERC, és el marc en que uns i altres, entenen que s’ha de desenvolupar el repte. Els primers, insisteixen en que s’ha de remoure cel i terra, per modernitzar l’Estat espanyol i conformar, junts, una confederació plurinacional.  Per ERC i la CUP, axó es un somni i ja s’ha intentat massa cops, sense cap èxit. Si mes no, a la vista de la resposta electoral d’Espanya, es veu clarament que no es segueixen els mateixos paràmetres que a Catalunya. Lo que aquí, és possible, allà, no. Al marge del greuge històric (no ja el de centúries, sinó l’actual) en relació a finançament, inversions i menyspreu cultural.

 

Realment és possible que alguns comuns amb mentalitat unionista, s’agafin al clau de la necessitat d’un pacte amb l’Estat per fer un referèndum, sent-ne conscients de que no hi hauria mai manera d’aconseguir-ho. Com també, que d’altres, a la vista de la negativa estatal no raonada, judicialitzada i inconseqüent amb l’esperit (i lletra, Art. 23) de la Constitució, optin finalment per entendre que no hi ha més via que la unilateralitat. I recordem, que un cop posades les urnes, els partits ja no son res en un referèndum. El vot s’adreça a un si, o a un no, sense cap influència corporativa.

 

Aquí, el que resulta decebedor es la posició persistent del anomenat PSC, que continua justificant l’allunyament dels que ja varem veure com anirien les coses aquell març de 1978. Ara, fins hi tot han hagut de patir les baixes del sector més catalanista del partit, tot i que s’ha de dir que –alguns- havien tingut temps de sobres per fer-ho mentre en disfrutaven dels seus càrrecs.

 

 

Uns, s’agafen a posicions tàctiques més que a estratègiques i així els hi va. Altres, molt més afins al PSOE -sense esmentar aquesta proximitat- apel·len al nacionalisme espanyol igual que ho fa el PP, per justificar el negacionisme al dret a decidir de Catalunya que, ells mateixos, van signar en el document de Suresnes i que n’era bàsic per l’acord de març de 1978, d’unitat socialista.

 

Es circumscriuen a tàctiques documentades, com els  acords de Granada, enganxant-se els dits i oblidant qui son i qui han estat a la política catalana. Campalans o Serra i Moret, no son referents ideològics ni estratègics del PSC, malgrat que la seva Fundació actual  en porti el nom del primer.

 

El concepte de llibertat pels que neguen el dret a decidir d’un poble, xoca frontalment amb l’essència de les lluites socialistes des del seus inicis. De fet, no existeix la llibertat si no existeixen diverses llibertats, com les d’opinió, reunió, associació, premsa, iniciativa econòmica i tot, sense ambigüitats i amb iguals possibilitats  de gaudir-ne de cadascuna d’elles i per cada ciutadà, al marge d’abstraccions i grans principis.

 

A l’esquerra, el moviments socialistes s’han caracteritzat sempre per anar de bracet en la lluita pel reconeixement dels drets socials, al costat de la lluita per la llibertat dels pobles. Irreconeixible el PSC, actualment!

 

Que la dreta s’ha apuntat al carro independentista per a mantenir cotes de poder, no ho dubta ningú. Com tampoc que molta gent que vota aquesta opció, en desconeix la finalitat i actua moguda pel sentiment patriòtic. Però el que resulta inversemblant, es que la gent d’esquerres negui les seves essències i s’apunti al carro del més pur reaccionarisme, com ho està fent el PSOE i el seu apèndix a Catalunya.

 

Campalans diferenciava ben clarament els conceptes que ara el PSC, de manera barroera i mancada de tot rigor per confondre intencionadament, amaga a les bases.

Deia, Campalans el 1923: “ Ha estat costum a casa nostre, confondre en una mateixa paraula, l’expressió de dues idees ben diferents: D’una banda, la clàssica doctrina política nacionalista –essencialment tradicionalista, imperialista i xenòfoba-, i d’altre banda el moviment reivindicador dels drets de les nacionalitats sotmeses.. Com es ben clar, res tenen a veure les dues nocions que, pels homes d’esperit liberal, son, a més, oposades i antagòniques. El que es més picant és que els causants directes d’aquest confusionisme, que tants mals ha produït a la causa alliberadora de Catalunya, tancant-li les portes de la universalització, fossin justament uns quans homes curts de vista de la vella “Esquerra catalana”, tractant d’evitar que dient-se catalanistes, la massa obrera els confongués amb el tipus de la ceba...” “Es curiós pensar que des de que la nació catalana ha reprès consciencia  d’ella mateixa, hi hagi hagut sempre a Catalunya qui hagi tingut cura d’aixecar una muralla de malentesos entre els intel·lectuals i els proletaris, ofegant així la naixença de l’únic esperit constructivament revolucionari possible (que mai cap unió de dues forces fora tan perillosa com aquesta) pel manteniment del règim retardatari i infra-europeu de l’Estat espanyol... 

Per vergonya nostre, ja només a Àfrica queden per resoldre plets d’emancipació nacional, com el nostre “En veritat, com diu Einstein, el pitjor enemic del nostre nacionalisme, -car l’únic nacionalisme- en l’accepció corrent de la paraula que existeix en terres d’Iberia, es el nacionalisme de Castella. Aquest nacionalisme autocràtic i imperialista, del qual deia un dia el company Besteiro que ha mantingut la unitat de

l’Estat espanyol por el hierro y el fuego de la Santa Hermandad. I ¿quina analogia podria haver-hi entre nosaltres de Catalunya, i els Royo Vilanova, nacionalistes d’Espanya?” “Felicitem-nos, doncs de bell gest coratjós d’En Manuel Serra i Moret, bandint d’una vegada la confusa paraula en un document històric, la DECLARACIÓ DE PRINCIPIS DE lA UNIÓ SOCIALISTA DE CATALUNYA...i vosaltres, els homes d’esquerra ...anomeneu-vos com vulgueu: catalanistes, separatistes, independentistes....”

 

No sé la cara que hi pot posar Miquel Iceta al rellegir això, perquè es evident que no desconeix els escrits del que porta en nom la Fundació de la que en va ser president fins assolir la Secretaria General del PSC. La cara dels del PSOE, de sorpresa...perquè dubto que ni sàpiguen qui era Julián Besteiro


llegir mes

imagenes/foto.png
20-01-2017: Democràcia, ritus o actitud

La democràcia és molt més que un ritus electoral. Podem convenir en que és una actitud davant la vida i la societat com ho és la intolerància en sentit contrari, doncs democràcia i intolerància són conceptes antagònics, aquest propi de les tiranies i de les democràcies aparents.

Francesc de Carreras, Professor de Dret Constitucional de la UB, en el seu article publicat a El País el 15 de gener de 2017 planteja el cas de les democràcies degradades, com l’espanyola, però eludeix reconèixer i comparar amb l’espanyola la importància de la democràcia plural catalana i del moviment nacionalista, pacífic i democràtic per la independència, dels que n’és contrari com a fundador i  ideòleg del partit polític Ciudadanos que lluita per definir-se entre liberal i socialdemòcrata, partidari de la unitat d’Espanya amb Catalunya abans que res, rebels a la independència de Catalunya.

David Graeber, antropòleg del Goldsmiths College dels Estats Units i activista, planteja a “The democracy Project”, que hi ha molta gent que per raons molt variades no desitja participar en assemblees democràtiques i els pertorba tenir que ser-hi. També hi ha qui pensa que no es fa tot el que es podria fer per fer un món més democràtic.

Els escratxes que tant molesten la dreta espanyola i els socialistes col·ligats acusats de traïció als principis del mateix partit, formen part de la cultura democràtica, com els moviments de masses o manifestacions al carrer exposant la reivindicació o reclamació corresponent. El 15 M en fou el començament a Espanya i a Catalunya.

A les societats més repressives com Egipte de Mubarak i la mateixa Turquia d’Erdogan s’han produït concentracions i manifestacions per un poble que demanava un canvi i llibertats. L’activisme ha pres carta de naturalesa en les actuals democràcies amb sorpresa per els  dirigents polítics que només volien conèixer i aprofitar la força de poder de la democràcia representativa.

Encadenar-se en un espai públic uns quants contestataris del poder en protesta per alguna normativa,  no deixa de ser una manifestació més de l’activisme del radicalisme democràtic practicat pels moviments antiviolència imitadors  o seguidors de Gandhi, com igualment feien els pacifistes contraris al servei militar obligatori, o ara el moviment de denuncia pública de les Femen.

La caiguda de la qualitat democràtica a Europa crea noves regles que molesten els conservadors avui assentats al poder en totes les institucions europees.

La política irracional i les aventures militars  localitzades, les petites guerres esteses a diversos continents, han presidit el final del segle XX i el començament del segle XXI, permetent els conflictes l’especulació inversora i el comerç d’armes, la corrupció, la tracta de blanques i l’evasió de diners a paradisos fiscals.  És el resultat del capitalisme global basat en la corrupció i els contractes de govern que ha superat el crash del 2008, empobrint la massa salarial per reduir costos i guanyar mercats.

Les democràcies actuals han reduït llurs horitzons intentant crear llocs de treball amb unes condicions laborals dignes i adequades al moment social. Però les previsions no han impedit el naixement d’una nova feudalització en mans del capitalisme salvatge, mentre el sindicalisme de classe cau en la burocratització i la corrupció descoberta.

El model actual crea desigualtats, però  es dirigeix cap a la consecució de garanties i seguretat de la prosperitat d’una minoria que se sent afí als sectors depredadors, on els treballadors només compten com mà d’obra, un factor productiu més..

L’aparició de noves formes de democràcia directa, creant la nova cultura democràtica que permet d’implantació de nous règims, oberts  transparents, per superar la crisi,  per recomençar el plantejament del present i del futur, per refundar la democràcia malmesa.

La fundació de la “comunitat progressiva”, partidària del col·lectivisme de classe,  per els anta sistema demòcrates ens ha de portar al canvi, com s’ha produït als Estats Units d’Amèrica sota la presidència de Barack Obama. Progrés i llibertats no són paraules i conceptes avui dissociables.

L’administració sap que li convé que s’avanci al canvi democràtic, tornant la sobirania al poble, doncs ni l’economia s’ha d’escapar del controls dels ciutadans. Els nous moviments aixequen la mentida de que no hi ha alternativa possible a la política d’austeritat i retallades. És moment de treballar per modernitzar els sistemes institucionals que, perduda la confiança de la ciutadania, semblen esgotats i sense capacitat de regeneració.

Com deia Javier Noya, de la Fundació Rafael Campalans, en el seu article “Democratitzar l’economia” publicat el 27 de maig de 2013,  “per assegurar el progrés econòmic i social des de l’esquerra també s’ha de perseguir l’idea de que la solidaritat i la redistribució econòmica han de produir-se necessàriament, però no entre territoris o regions, sinó entre ciutadans”.

No tot el problema rau per tant en el deteriorament de la Constitució i la inaplicació i manca de desenvolupament dels Drets Humans  incorporats a a Constitució de 1978. Fou el periodista i cofundador del diari El País,  Bonifacio de la Cuadra qui va denunciar la situació d’incompliment, en el seu article a El País, el 19 de juliol de 1983 titulat “La política sobre derechos humanos ha sido el punto flaco de la tarea legislativa”.

Els principis i drets essencials pels que havia lluitat la societat a l’espera del canvi amb la mort del dictador,  no es traduïen en lleis ni en realitats operatives de les institucions. Les lleis fetes amb deficiències derivades de les pressions i interessos rebuts pels redactors,  no abastaven el  nivell que s’esperava   d’una majoria parlamentària, però, plural a Catalunya, dita progressista en el paper.  

 

Pau Miserachs,

President del Grup d’Estudis Polítics


llegir mes

imagenes/pau.png
09-01-2017: La fi del somni català a Occitània

Occitània és un territori del centre i sud de França, que va des de Bordeus fins a Marsella, compartint esperances amb la Catalunya Nord, territori català finalment annexionat per França. No oblidem que Jaume I de Catalunya va néixer a Montpeller.

Tampoc podem oblidar que Pere II d'Aragó va morir el 12 de setembre de 1213 en combat, defensant Muret contra els francesos i la croada organitzada pel Papat d’Inocenci III contra els càtars. Catalunya va protegir i defensar activament amb tropes als càtars contra la guerra santa declarada pel Papa l'any 1209. El segle XIII fou definitiu, però, per a la sort de les terres occitanes, i per la resolució dels conflictes entre càtars -considerats heretges per creure en un Déu de pau i d'amor, de solidaritat i de puresa de cor- i l'Església catòlica, que França va aprofitar per a estendre's i annexionar petits estats fins llavors independents com Tolosa, Besiers, Carcassona i Narbona. Guerra Santa per a restaurar la unitat catòlica aprofitant el Rei de França la contesa per a la conquesta i l'annexió de territoris. Corona i Església van anar una vegada més del braç. L'excusa de l'heretgia va fer, doncs, França a cop d'espasa; la que coneixem avui, amb els occitans i els catalans reclamant respecte i la seva parla oficial; la de divuit milions dels actuals francesos, als quals hem de sumar els immigrants de països africans avui residents al mateix territori. Matar cristians que pensaven diferent no tenia importància, com va passar segles més tard amb els protestants seguidors del reformador Luter. El que importava era fer França més gran i poderosa davant Castella i el Papat, afrancesar els vençuts; la resta la faria la Inquisició, nova arma de repressió, seguretat i obediència al Rei. Les rebel·lions posteriors no serviren de res. França no es va desmembrar ni per l'efecte de la guerrilla occitana, encara vivent el 1240, segons diuen els historiadors dels fets com Michel Roquebert. La unitat es va fer finalment en el terreny militar, ja que la mort de Pere II, també conegut com el Rei Catòlic, va significar l'esfondrament de la força catalana, que va deixar a França el camp lliure per a la seva conquesta de terres catalanes i per a destruir les diferències culturals buidant de contingut les denominacions occità i català, fins que Mistral va promoure el ressorgiment literari de l'occità, segles després. Aquella guerra que vàrem perdre catalans i occitans fou popular i patriòtica, com ho foren a Catalunya la dels Segadors, de 1640, i la de Successió, de 1714. Es defensava la llengua i una forma de vida amb una economia integrada socialment que va fer despertar un sentiment nacional que no ha mort mai malgrat les amenaces exteriors i la pèrdua de les llibertats, la destrucció dels ideals de tolerància per la força de les armes dels invasors. Castella va aprendre les mateixes tècniques de dominació. El Papa catòlic Inocenci III havia emès una decretal anomenada "Vergentis in senium", el 25 de març de 1199, instaurant el poder de confiscació que justificava jurídicament, i permetia, la despossessió de les terres herètiques i les dels que afavorissin o facilitessin socors als heretges, confiscant-les i posseint-les legítimament incorporades al patrimoni del Papat. Aquesta part de la història de Catalunya i Occitània ha quedat en l'obscuritat dels estudis històrics que desvetlla el monòlit erigit a Muret. Però hi ha el desig d'una república de la igualtat que respecti les diferències, reconciliï el país amb les seves llengües, lluiti contra les discriminacions; que sostingui un diàleg intercultural afirmant que la riquesa ve de les diferències, reforçant la solidaritat Nord/Sud, canviant una classe política incapaç de pensar en un altre sistema econòmic i de noves solidaritats, lluitant contra la pobresa crònica actual, activant la justícia social. Un humanisme modern ens ha de fer veure que la manca de la cultura de pau, les guerres i la despossessió i la destrucció dels béns i sistemes socials dels vençuts són un aspecte més de la degradació humana.


llegir mes

imagenes/pau.png
07-01-2017: Marejar la perdiu?

Diuen que el Govern català mareja la perdiu parlant del referèndum que Madrid considera il·legal, i per tant, impossible. A més, el president Puigdemont s'atreveix a parlar de les votacions, de quanta gent ha d'anar a votar per a què el resultat sigui creïble i quin ha de ser el resultat per a considerar que els catalans estan per la independència.

No sabem si ja n'ha parlat amb la Comissió de Venècia, que va crear el Consell d'Europa el 1990, que és l'entitat que s'ocupa d'aquestes qüestions a cada país, a l'hora de celebrar un referèndum d'aquestes característiques. Els criteris hi són. Però el que s'ha d'aplicar és el Codi de Bones Pràctiques Electorals redactat per aquesta Comissió. També ha creat formes d'observació i no recomana estipular un percentatge mínim de participació ni un mínim de percentatge d'aprovació per a no afavorir, precisament, el vot abstencionista, explica Iolanda Bethencourt a l'unilateral.cat l'11 de desembre de 2016. A Madrid, les paraules de Puigdemont es consideren "fanfarronades", tot dient que són un escarni a les lleis i que allunyen en plenes festes nadalenques les veus dels campions de la unitat d'Espanya, que representen a Catalunya la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, el C's, PP i PSC. Catalunya topa frontalment amb la prepotència d'un Govern d'Espanya que només sap recordar-nos que tenen domini sobre Catalunya i ells fan les lleis que ens apliquen. Però el liberal Friedrich Hayek, Premi Nobel d'Economia 1974, deia sobre les lleis quelcom molt diferent del que diuen al despatx de la vicepresidenta i a la Delegación del Gobierno a Barcelona. En el llibre Dret, Legislació i Llibertat, seguint les tesis de Paul Freund, separa els criteris judicials de coherència, equivalència i possibilitat de predicció dels legislatius de justa participació, utilitat social i distribució equitativa. Hi ha països en els quals les regles de bona conducta, la common law, existeixen amb independència de l'autoritat política. Com també és diferent el seny del sentit comú, que habitualment es confonen. És cert que les lleis les ha de fer un parlament com a cos legislatiu, si bé les normes de conducta no passen per una llei, per ser una activitat humana perfectament aplicable a qualsevol organització que tingui per finalitat fer complir les lleis com a normes de recta conducta; cosa que no escapa ni a un govern absolut o amb vocació absolutista, fins al punt que les mesures preses pels parlaments acaben sent mesures directes de Govern. En aquestes circumstàncies, les lleis ordenades a aplicar poden xocar i contrariar els principis del Dret, ja que les normes no són ordres de Govern o instruccions de com procedir contra la contestació i els que fan apel·lació al Dret per a defensar que la llei és contrària a l'esperit i principi democràtic. Les protestes joves i dels antisistema amb representació parlamentària que trenquen fotos del Rei s'han convertit en fets declarats delictius. Una sentència del Jutjat Central del Penal de l'Audiència Nacional, dictada amb data 9 de juliol de 2008, condemnava per injúries a la Corona per menyscabar i menysprear la dignitat d'una altra persona cremant la fotografia del Rei, posada de cap per avall a la plaça del Vi de Girona, en el decurs d'una concentració, afegint la sentència que per a manifestar el rebuig a la Monarquia no és necessari vilipendiar amb expressions desproveïdes d'un innecessari interès públic. La sentència recorda que, segons l'article 56 de l'actual Constitució, el Rei és el cap de l'Estat, símbol d'unitat i permanència, assumint la més alta representació de l'Estat espanyol en les relacions internacionals, mereixent una especial protecció com a símbol de l'Estat Democràtic. La mateixa sentència cita l'anterior del Tribunal Suprem, de 28 de novembre de 1985, que assenyala que l'incendi de l'efígie del Rei té un significat de menyspreu per la persona del Cap d'Estat, amb ànim o intenció de deshonorar-lo i injuriar-lo. Però si som solament davant d'una protesta o manifestació antimonàrquica, que la llei penal no prohibeix ni sanciona, és incorrecte que la Fiscalia de l'Estat parli ara "d'atac a la Monarquia" com a delicte perseguible, quan el Codi Penal no el contempla ni defineix el delicte d'atac a la Monarquia. És una apreciació errònia de la Fiscalia de l'Estat comprometre la institució i els serveis d'ordre públic i seguretat convertint-los en eina repressiva en favor de la Monarquia, que acaba sent un instrument del Govern. Dóna la sensació que vulguin enderrocar la Monarquia, que ja ha perdut força credibilitat, posant-la contra el jovent que saben mai aplaudirà el Rei. Molesta la gent que el Rei, vestit de militar, no hagi parlat durant la Pasqua Militar dels morts del Yak-42, accident produït a la sortida d'Afganistan, fa tretze anys, per manca de seguretat en el transport de tropes. L'únic important ha sigut, de fet, el discurs de la ministra de Defensa, Sra.de Cospedal, dient que hem de gastar més en armament, sense precisar en què. La ministra va explicar que tenim una despesa o inversió militar de 9.976 milions d'euros que hem d'apujar a 18.200 el 2020 i 26.000 milions d'euros el 2024, és a dir inversió del 2 per cent del PIB, que ara és del 0,91 per cent; per la qual cosa va aprofitar per a demanar que en el nou pressupost li aprovin una despesa afegida de 2.076 milions d'euros. Senadors i diputats de l'oposició ja tenen tema per a parlar i debatre, doncs la ministra no va aclarir res més a part de les xifres. Cal saber el perquè real de l'augment d'inversió en armament del pressupost i per a gastar en què. Anem cap a un deute impagable, com el mundial; amb la previsió que Alemanya apugi els interessos dels préstecs, per a combatre la política empresarial, que s'espera depredadora, del nou president dels Estats Units, Sr. Donald Trump. El Rei, després de tot, és conscient que la Monarquia no interessa al jovent català. No creiem en la Monarquia. Però els intel·lectuals li han dedicat poca atenció, més preocupats pel procés secessionista. La Monarquia de Joan Carles I només va sobresortir pels viatges als països àrabs, el Marroc, el lligam amorós amb la princesa Corina i la trencadissa de cama en un safari per matar elefants a Botswana. Mai la Monarquia ha aclarit als catalans, ni en actes oficials ni en actes privats, quins són els avantatges de romandre a Espanya; però aplaudint la resistència de la Unió Monàrquica organitzada per la vicepresidenta com a fidel peó d'armes del president Rajoy. És prou evident que tot això demostra que aquesta no és la democràcia que volíem a la mort del dictador, no permetent construir poble i practicant l'engany, el frau i la mentida, sense amoïnar-los que el PP consti com a investigat davant l'Audiència Nacional per afers de corrupció. La política de Rajoy, ara repressiva contra Catalunya, trenca la neutralitat aparent d'una Monarquia que es torna intolerant i defensora del seu entorn i imatge davant la crítica i les protestes juvenils, a les que hauria d'estar acostumada com a cosa normal i no extraure'n conceptes de menyspreu contra la Corona, quan som en una democràcia, sembla, encara que se li falti al respecte i la gent es torni grollera i mal educada. No tot és delicte ni s'ha d'utilitzar el Codi Penal matant mosques a canonades. Vincular la Monarquia a la lluita del Govern d'Espanya contra la secessió catalana és l'error més greu del règim absolutista. El fet de convertir la Monarquia de Felip VI en Rei segrestat pel transfranquisme que s'ha proposat mantenir el poble confús, temorós i desorientat davant del que pugui arribar a passar a Espanya amb una nova crisi, és una manifestació més de les veritables intencions catalanofòbiques del Govern, que ara es vol dir humanista i democràtic, almenys fundació endins.


llegir mes

imagenes/pau.png
07-01-2017: Referèndum derrota Unió Monàrquica

Una part molt considerable de la ciutadania de Catalunya anhela una república de tipus confederal i desfer-se dels vicis de la Monarquia espanyola i l'actitud en contra de la maquinària del Govern espanyol, que impedeixen celebrar el referèndum d'autodeterminació i l'arrelament de més d'un milió de persones que viuen sense papers a Catalunya, amb el corresponent desencaix social i cultural. Catalunya no va pas en camí de seguir en la despossessió, sinó que albira un canvi substancial i profund en les seves relacions amb Espanya.

El RUI sembla ser finalment la gran fita que s'haurà de celebrar, segurament, perquè no hi haurà acord amb l'Estat espanyol, entestat en prohibir i impedir la celebració del referèndum. Un referèndum que, saben per les enquestes del GESOP, tindria un 63 per cent de participació, amb un 79 per cent de vots a favor de la independència. Aquest resultat és més que suficient per a tirar endavant el procés de desconnexió de l'Estat espanyol i proclamar la República catalana. Per veu del líder del PP a Catalunya, senyor García Albiol, segons informa avui el diari digital El Món sabem que per a combatre l'independentisme s'han de prendre algunes mesures que Albiol anuncia, que passen per fer més actes d'institucions espanyoles i per més presència de l'Estat a Catalunya, per a trencar el sentiment de no pertinença a Espanya que agiten els independentistes. Una altra idea és la de celebrar partits de la selecció espanyola de futbol a Catalunya i traslladar la seu de l'Institut Cervantes també a Barcelona, a més de posar-se d'acord l'oposició constitucionalista a Catalunya per a incloure en la legislació mesures correctives per a evitar el fenomen de la propagació de la tesi independentista a les escoles. I d'això en diu estar al costat dels catalans i que el Govern d'Espanya seguirà invertint a Catalunya, quan sabem que retallen i retarden les inversions a fer a Catalunya per a infraestructures de tot ordre. No parla del desdoblament de carreteres, del corredor mediterrani, de fer arribar a la Generalitat els diners que necessita per a atendre els serveis bàsics, de promoure el desenvolupament industrial i comercial de Catalunya, de liquidar els peatges de les autopistes a Catalunya. Ja no recorda que des del PP van recollir signatures contra l'Estatut del 2006 que els socialistes van ajudar a retallar al Congreso de los Diputados, cultivant la catalanofòbia i el menyspreu als catalans, en lloc d'acceptar la manera de ser dels catalans. Ignora l'institut de la cultura catalana per excel·lència, el Ramon Llull, que s'hauria de promocionar més a Espanya, cosa que no faran i ni en parlen. No poden provocar cap sentiment de pertinença a Espanya seguint d'aquesta manera, si afegim que s'han proposat, i García Albiol beneeix, que segueixi el procés per a la inhabilitació de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i d'altres càrrecs; sense importar-los la radicalitat i la tensió política que es produeixi, que ells són capaços de superar, doncs no es proposen castigar la societat catalana sinó alliberar-la de la estratègia totalitària que, diu, segueix el Govern de la Generalitat. Vicent Partal, en el seu editorial d'avui a Vilaweb, comenta l'enquesta del GESOP feta per a El Periódico que dóna per fet redoblarà els atacs, ja que contra el referèndum faran tot el que sigui possible. L'exministre d'Aznar Josep Piqué, per la seva banda, coincideix amb García Albiol en la conveniència de que el Govern d'Espanya sigui més present a Catalunya per a explicar les seves polítiques i parlar amb la seva societat, lamentant la falta de resposta i de combat ideològic a l'independentisme per part de tots els governs espanyols. Vist això, és prou evident que no tenen arguments i tot es queda en afirmacions sense fonament ni raonament. No expliquen com pot donar millor encaix l'Estat a Catalunya perquè no tenen aquesta idea ni la pensen facilitar. És el referèndum el que ja ha derrotat la unió monàrquica del PP, C's i PSC a Catalunya, també dita sector constitucionalista, perquè el referèndum és la veu del poble català, que mai secundarà la veu dels vells i nous càrrecs del PP. L'enquesta del GESOP ho demostra clarament. Ara només s'ha de votar i demostrar que l'enquesta aquesta vegada té raó. El que passa és que s'atreveixen a criticar i no pensen permetre que votem, fent tot el possible a les seves mans per a impedir-ho. Volen retenir-nos com a poble segrestat i absorbit per Espanya perquè no saben ni volen dialogar i arribar a acords. Només saben manar, dominar i imposar torçant voluntats, reprimint els rebels i díscols catalans, encara que siguin càrrecs electes i tinguin el suport popular. No tenen altra política des de fa segles. No saben perdre. Són partidaris de la terra cremada abans que cedir.


llegir mes

imagenes/001.png
02-01-2017: Ni ponts ni diàleg, turbulències jurídiques

Quan intentava entendre com és possible  que s’obrin i se segueixin d’ofici als Jutjats d’instrucció centrals, hereus dels antics  Jutjats d’Ordre Públic, denuncies penals per un presumpte delicte d’injúries a la Corona, sense que aparegui públicament una comunicació formal feta per escrit de la Casa Reial al Ministeri de Justícia, i d’aquest una altra o rebotant la de la Casa Reial,  ordenant a la Fiscalia General de l’estat iniciar actuacions atenent la queixa  manifestant sentir-se ofesa Sa Majestat contra els responsables d’una xiulada, cremar la seva fotografia reproduïda en paper o fotocòpia a color, estripar-la,  guillotinar-la, o tant sols estripar-la o posar-la de cara a la paret, llegeixo en els diaris digitals la notícia del dia procedent del Tribunal Constitucional.

Efectivament aquest Tribunal ha suspès cautelarment el pla aprovat pel Parlament de Catalunya el 6 d’Octubre d’enguany per celebrar un Referèndum d’Autodeterminació l’any vinent 2017. No volen veure que Catalunya és un país insubmís amb el domini i la coerció exterior des de la caiguda de Barcelona un 11 de setembre de 1714  en la guerra de successió, per l’èxit de la violència militar dels exèrcits castellans i francesos aliats, produïda contra unes terres amants del pactisme i de l’entesa amb els demés mortals en pau . La ocupació va abolir les institucions catalanes  creades el segle XI, lleis pròpies, costum,  equitat i pactisme com a fonts jurídiques  de dret, a més de les Constitucions que havien jurat sempre davant les Corts Catalanes tots els reis anteriors a Felip VI  de la mateixa Castella  i d’Aragó. Van voler imposar a Catalunya  la llengua i la cultura castellana per damunt de la catalana, la censura, la repressió i la inquisició feien la seva feina al servei del Rei absolut castellà. Castella no va acceptar i no podia permetre que els catalans accedissin a la modernitat i desenvolupessin la seva democràcia gaudint de la seva tradicional independència de la Corona de Castella. Extensa més enllà de les terres catalanes de l’est de la península ibèrica, la nació la catalana  la ignoren aliada  eternament amb l’Occitània que va regar amb la sang de Pere el Gran a Muret, defensant-la del  rei francès.  La Constitució en la que volen basar els Jutges del Tribunal Constitucional espanyol  tota la argumentació jurídica per intentar frenar l’acte polític del Referèndum d’autodeterminació, que volen  celebrar els catalans per amplia majoria, segons les darreres enquestes fetes publiques, no menciona ni reconeix  Catalunya en forma expressa. Tampoc valora el Tribunal que el fet de la independència estira la celebració d’un Referèndum per consolidar el fet nacional que és el que regula el costum internacional, Dret que supera el local espanyol. Si ara ens neguen com a nació des de la Sentència de 2010, haurem de concloure que tot el procés dit de transició del franquisme a la democràcia formal actual fou una enganyifa d’un Estat que ara veiem deshonest amb els catalans. Tot es va fer  i se segueix fent per impedir  que Catalunya s’aixequi políticament i i pugui desenvolupar-se lliurament dins d’un marc democràtic homologable a Europa, d’acord amb el Tractat de Lisboa de 2006. Sembla que Catalunya auto governant-se dins de la península,  porta lliure d’Europa per Espanya, faci por a Espanya. El govern Central ara improvisa i segueix una política estranya envers Catalunya que no deixa de sorprendre   Governs i Parlaments europeus que s’assabenten del que passa al territori. També sorprèn  que el defenestrat Secretari General del Partit Socialista espanyol Sr. Pedro Sánchez  reconegui  ara públicament que Catalunya és una nació, com també ho acabat reconeixent l’exministre conservador  d’assumptes exteriors Sr. Garcia Margallo. De fet també hi havien reconegut els militars que van invadir Catalunya el 1714 en el moment d’aixecar els planells de la disposició de les tropes castellanes i franceses abans de l’assalt final a Barcelona. Al peu del document s’hi pot llegar “finis cataloniae”. No posava “finis Austrias”. És a dir, la guerra es feia servir per liquidar Catalunya, la nació catalana insubmisa al domini castellà aliada amb França  contra els austríacs aliats amb els catalans. El Govern d’Espanya segueix ferm en la seva actitud de manca de diàleg sobre el referèndum que Catalunya ha decidit fer, activant la repressió via judicial contra càrrecs institucionals catalans. No volen ni parlar del que vol Catalunya, prefereixen que parlin els Jutges dictant sentències condemnatòries contra els catalans, la qual cosa els és menys  feixuc personalment. El que és molest a les consciències dels demòcrates ho executen altres.  Han  cregut o els han assessorat que marcant límits, apretant una mica, els catalans cedirien, com quan les tropes “nacionales” van entrar a Barcelona un 1938. Ho solucionen tot dient que Referèndum és il·legal  perquè xoca amb algun article de la Constitució de 1978.  Per fi han demostrat, negant tot dret a Catalunya amb fets, que les nacionalitats històriques eren de paraula a la Constitució, raó per la que han trencat l’esperit democràtic de l’inici de la reforma política del franquisme que va dirigir Adolfo Suárez. El Govern d’Espanya  i el Rei de Castella ampliada sota el nom d’Espanya, com diria el  assenyat tertulià dels divendres a 8TV  Manuel Milián,  han trencat tots els ponts, aïllant-se del diàleg. Prefereixen conspirar. El Rei  advertint per no dir amenaçant, trencant la neutralitat de la Monarquia, eliminant el català de la seva felicitació de Nadal que té penjada a la seva web. També descobrim ara que la Monarquia espanyola recapta més bons honoraris que qualsevol President de República europea, a més de   l’entorn, servidors, assessors, bona  taula  i  patrimoni “nacional”  de que gaudeix sense cost. Som dins en una nova etapa de turbulències jurídiques  que ha fet saltar el joc  aparentment amable  de la falsa oferta de diàleg mentre preparen un contraatac neofranquista. Això no és dialogar ni negociar,  aplicant política de domini absolut no pactista i antiequitativa gens pròpia a Catalunya. De vegades sembla que per Castella ampliada no hagin passat els anys, i les seves maneres coercitives sempre ens transporten al passat ara només, per ara amb violència moral i jurídica, trencant las harmonia, burxant per la trencadissa  amb implosió de la gent que viu i treballa a Catalunya on ni paga els seus impostos i casa els fills parlant o no en català, enfrontant famílies, atemorint uns i altres amb informacions discutibles, amagant els problemes financers de l’Estat i la situació social que no esmenen perquè depenen del partit de l’Ibex. La defensa de la “nación española” oposada a la ara jurídicament inexistent “nació catalana, està feta a més per frenar  “los revoltosos” i rebels, desobedients catalans, plantejament que  ens retorna definitivament a un passat que la Constitució ens van prometre esborraria. Malaguanyat temps que els hem dedicat!


llegir mes

imagenes/pau4.jpg
19-12-2016: Defensa de la Democràcia

Per Pau Miserachs

La democràcia és un ideal polític en el què, com deia Einstein explicant la seva visió del món, l’individu ha de ser respectat com a persona. Un règim pot degenerar amb facilitat en un sistema corrupte i  opressor quan es perd el sentit de la ètica i la moral de la responsabilitat pública, no existeix la transparència en la gestió pública i s’amaguen les combinacions del poder per assolir els seus objectius.

El descrèdit de les democràcies occidentals d’ahir i d’avui no l’hem de buscar en els errors de l’aplicació dels seus principis, sinó en la poca estabilitat d’un govern que no pot assumir  tota la responsabilitat de l’inexcusable protecció de la ciutadania davant la seguretat, la malaltia i les necessitats primàries.

La bona marxa de tota democràcia precisa fonamentalment d’una cultura ètica, doncs sense la ètica no es pot lluitar contra els prejudicis i les supersticions, la idolatria dels dirigents  i l’egoisme de certes elits econòmiques.  La literatura, el teatre, el cinema, la música, els mitjans de comunicació avui tenen la possibilitat de fer més noble l’existència social de l’individu,  fomentar la comprensió i lliure desenvolupament de la diversitat cultural, obrir el pensament de les persones, impedir la reaparició de la inquisició del poder.

En la nova democràcia a la que hem d’aspirar, en la que el poble pugui decidir directament o a través de representant s elegits lliurament quines lleis l’hauran de governar, els dirigents elegits han de fer honor al compromís polític, no poden cedir  als sectarismes dels partits, superar els fracassos polítics  del passat, deixant-se de romanticismes, rauxa i radicalismes verbals.

El poble  ha de poder manifestar en una sana democràcia el seu rebuig a les obligacions que li imposi l’Estat quan la consciència  les consideri injustes. La política no pot desentendre’s de la justícia en el seu sentit veritable, doncs la coacció com a forma de govern és la ruptura amb la consciència de rectitud, com diria Einstein.

En el futur, totes les classes socials han de tenir un paper  cooperador en la direcció de la societat, de responsabilitat compartida,  amb un sindicalisme realment democràtic i autònom, fidel i lleial amb els interessos dels treballadors creant noves perspectives empresarials.

No podrà fer-se legítimament una política  que prescindeixi del sector social i que no respecti l’interès general. Aquest interès no està subjecte a la interpretació de les classes dirigents, sinó  a la del poble en el seu conjunt, doncs la democràcia requereix la generació de pactes socials a més de pactes de poder.  Governar sense el poble ha d’esdevenir impossible.

La nova democràcia haurà de ser a més respectuosa amb la pròpia nacionalitat catalana i la dels altres ciutadans i pobles residents a Catalunya, doncs com deia Josep Armengou exposant les seves idees i pensaments sobre el nacionalisme català, el concepte de Pàtria és únic i indivisible, i no s’amida per la grandària  geogràfica o demogràfica ni per la fortuna històrica d’un poble. La futura política no podrà negligir la llibertat de tot el poble, individual i col·lectivament, doncs la llibertat és un sistema de vida que defineix les democràcies.

A més de les barreres invisibles establertes per les  normes conservadores tradicionals, la llengua i el pensament únics,  s’han d’obrir  i cedir a la mobilitat social i econòmica descoberta per l’occident amb els avenços de la tècnica i les comunicacions, trencant amb els passats classistes únicament favorables a les elits econòmiques enriquides amb els conflictes i la seva influència sobre el poder. Només la interculturalitat i la mobilitat lliure establerta per la Unió Europea garanteixen avui el dret dels individus a prosperar i crear nous motors econòmics, superant la impotència dels aparells de l’Estat i els nacionalismes agressius configurats amb el populisme reaccionari.

En aquesta nova democràcia l’Estat no ha de tenir altra funció que la de garantir la llibertat i l’autonomia del poble, alliberant-lo de tota mena de murs imaginaris, desterrar de la política la doctrina de l’immobilisme, la desinformació i els criteris preestablerts que afebleixen la igualtat social. La democràcia sana té la virtualitat de liquidar la prepotència del poder

I la utilització de la administració de Justícia com instrument de coerció, doncs el Dret Públic no és el dret del poder, sinó el dret emanat del poble fet per estructurar la seva organització social. L’origen del poder no està en la llei feta a mida des de un govern, sinó en la utilitat del comú considerat com un cos polític posat en marxa per   esborrar les desigualtats socials, la misèria, la discriminació i l’exclusió dels que no pertanyen a les elits dominants.


llegir mes

ferran.jpg
Ferran el Catòlic renuncia a la unificació espanyola

Tal dia com avui, fa 509 anys, es va signar el Tractat de Blois (França) que era l'acord nupcial entre Ferran d'Aragó (llavors vidu d'Isabel de Castella) i Germana de Foix (neboda del rei de França). Aquest acord manifestava que l'hereu resultant es convertiria -a la mort de Ferran- en rei de la Corona d'Aragó. En cap cas es feia referencia a la corona castellana. I poc després quan va néixer el primer i únic fill de la parella -Joan (1509)- va ser automàticament titulat príncep de Girona, que era la dignitat que ostentaven els hereus al tron catalano-aragonès.

Cal aclarir, però, que qui menys creia en el projecte hispànic eren les elits castellanes. A la mort d'Isabel, les Corts de Castella van plantar Ferran al carrer, amb aquella expressió que ha fet història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”. Van coronar reina la filla gran -Joana (Juana “la Loca”)- i li van lliurar el govern al gendre germànic -Felip (Felipe “el Hermoso”)-. Es desentenien del projecte hispànic i es projectaven cap a l'horitzó alemany. I, sense saber-ho, assentaven el precedent històric -i cultural- de la cita contemporània d'Esperanza Aguirre “antes alemanes que catalanes”.

Ferran també va renunciar al projecte hispànic. La seva diplomàcia se'n va anar a la Cort de París a buscar una princesa. El doble propòsit era engendrar un hereu que seria el continuador de la nissaga reial catalano-aragonesa, i aconseguir la complicitat de França en un futur projecte d'unificació europea que partiria d'aquest plançó. Joan -el fill de Ferran i Germana- va morir a les poques hores de néixer. I amb ell va morir també l'última ambició de Ferran: ressituar els seus Estats en la primera divisió de les potències europees, recuperant el paper destacat que havien tingut en l'Edat Mitjana.


llegir mes

Defensa de la Democràcia

La democràcia és un ideal polític en el que, com deia Einstein explicant la seva visió del món, l’individu ha de ser respectat com a persona. Un règim pot degenerar amb facilitat en un sistema corrupte i  opressor quan es perd el sentit de la ètica i la moral de la responsabilitat pública, no existeix la transparència en la gestió pública i s’amaguen les combinacions del poder per assolir els seus objectius.

El descrèdit de les democràcies occidentals d’ahir i d’avui no l’hem de buscar en els errors de l’aplicació dels seus principis, sinó en la poca estabilitat d’un govern que no pot assumir  tota la responsabilitat de l’inexcusable protecció de la ciutadania davant la seguretat, la malaltia i les necessitats primàries.

La bona marxa de tota democràcia precisa fonamentalment d’una cultura ètica, doncs sense la ètica no es pot lluitar contra els prejudicis i les supersticions, la idolatria dels dirigents  i l’egoisme de certes elits econòmiques.  La literatura, el teatre, el cinema, la música, els mitjans de comunicació avui tenen la possibilitat de fer més noble l’existència social de l’individu,  fomentar la comprensió i lliure desenvolupament de la diversitat cultural, obrir el pensament de les persones, impedir la reaparició de la inquisició del poder.

En la nova democràcia a la que hem d’aspirar, en la que el poble pugui decidir directament o a través de representant s elegits lliurament quines lleis l’hauran de governar, els dirigents elegits han de fer honor al compromís polític, no poden cedir  als sectarismes dels partits, superar els fracassos polítics  del passat, deixant-se de romanticismes, rauxa i radicalismes verbals.

El poble  ha de poder manifestar en una sana democràcia el seu rebuig a les obligacions que li imposi l’Estat quan la consciència  les consideri injustes. La política no pot desentendre’s de la justícia en el seu sentit veritable, doncs la coacció com a forma de govern és la ruptura amb la consciència de rectitud, com diria Einstein.

En el futur, totes les classes socials han de tenir un paper  cooperador en la direcció de la societat, de responsabilitat compartida,  amb un sindicalisme realment democràtic i autònom, fidel i lleial amb els interessos dels treballadors creant noves perspectives empresarials.

No podrà fer-se legítimament una política  que prescindeixi del sector social i que no respecti l’interès general. Aquest interès no està subjecte a la interpretació de les classes dirigents, sinó  a la del poble en el seu conjunt, doncs la democràcia requereix la generació de pactes socials a més de pactes de poder.  Governar sense el poble ha d’esdevenir impossible.

La nova democràcia haurà de ser a més respectuosa amb la pròpia nacionalitat catalana i la dels altres ciutadans i pobles residents a Catalunya, doncs com deia Josep Armengou exposant les seves idees i pensaments sobre el nacionalisme català, el concepte de Pàtria és únic i indivisible, i no s’amida per la grandària geogràfica o demogràfica ni per la fortuna històrica d’un poble. La futura política no podrà negligir la llibertat de tot el poble, individual i col·lectivament, doncs la llibertat és un sistema de vida que defineix les democràcies.

A més les barreres invisibles establertes per les  normes conservadores tradicionals, la llengua i el pensament únics,  s’han d’obrir  i cedir a la mobilitat social i econòmica descoberta per l’occident amb els avenços de la tècnica i les comunicacions, trencant amb els passats classistes únicament favorables a les elits econòmiques enriquides amb els conflictes i la seva influència sobre el poder. Només la interculturalitat i la mobilitat lliure establerta per la Unió Europea garanteixen avui el dret dels individus a prosperar i crear nous motors econòmics, superant la impotència dels aparells de l’Estat i els nacionalismes agressius configurats amb el populisme reaccionari.

En aquesta nova democràcia l’Estat no ha de tenir altra funció que la de garantir la llibertat i l’autonomia del poble, alliberant-lo de tota mena murs imaginaris, desterrar de la política la doctrina de l’immobilisme, la desinformació i els criteris preestablerts que afebleixen la igualtat social.

 

Per Pau Miserachs

 

 


llegir mes

Principi democràtic i autodeterminació

El 6 d’octubre el Parlament de Catalunya votava reclamar al Govern de la Generalitat que convoqui un Referèndum sobre la independència. Automàticament el Govern Central, conseqüent amb la seva posició de negar tot dret dels catalans a ser un país lliure, va interposar l’habitual reclamació al Tribunal Constitucional per destruir la iniciativa parlamentària catalana, iniciant a més de nou els moviments oficials per la persecució judicial dels representants de les institucions catalanes.

 

El Govern espanyol, deixant de banda la política, va seguir contra aquest acord un enfocament jurídic desproporcionat i immoderat davant el principi democràtic.

L’esperit absolutista del Govern Central ha conduït la Justícia a aplicar lleis amb esperit interpretatiu i contingut allunyats del principi democràtic. L’adscripció política i manca d’independència efectiva de molts Magistrats que deuen el seu nomenament a decisions del partit governant, ha fet de la Justícia un instrument de dominació i d’imposicions de poder.

La posició del Govern Central és clara i taxativa contra el dret a decidir dels catalans. El gran argument d’aquest Govern és que Catalunya, aspirant a la independència de l’estat espanyol, no pot pretendre trencar la unitat d’Espanya i el referèndum que volem fer, és una imposició al Govern espanyol que no accepten, no poden acceptar, ni volen acceptar per considerar-lo anticonstitucional i contrari als interessos generals. No volen reconèixer que la Constitució no prohibeix ni impedeix celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, doncs no legisla sobre els referèndums vinculants, limitant-se a les iniciatives legislatives populars que són una guia democràtica aplicable per analogia per exigir la celebració d’un referèndum. La manifestació de l’11 de setembre de 2012 fou la prova d’aquesta voluntat que segueix viva, doncs el poble de Catalunya és innegable que vol votar i decidir lliurament el seu futur polític.

L’Estat espanyol vol desconèixer que un referèndum democràtic no busca l’adhesió incondicional sinó una participació democràtica i lliure en una decisió presa amb totes les garanties formals i materials, amb total llibertat de comunicació de masses, amb accés equitatiu i igual, per impedir les manipulacions i les instrumentalitzacions i control de la informació que arriba a la ciutadania, contràriament al que ens tenen acostumats.

L’Estat espanyol sembla ignorar que Catalunya, com recordava Joan Ridao en el seu informe de 2014 sobre el dret a decidir, compleix les condicions exigides pel Tractat Iberoamericà de Montevideo de 26 de desembre de 1933 – Espanya no el va signar-, per ser Estat, doncs Catalunya disposa d’un territori, un poble, un govern i capacitat de relacions exteriors.

L’Estat espanyol, però, cec i mancat de visió de futur, segueix oposant-se a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i a permetre la independència si s’arriba a declarar. Aquest Estat rebutja l’aplicació al seu actual territori del principi democràtic que reconeixen les Nacions Unides i la Unió Europea, Però a més, contradictòriament al que diuen, també reconeix aquest principi la mateixa Constitució de 1978 en declarar Espanya com Estat democràtic. I és que en aquest cas la Constitució deixa de ser un marc de convivència per convertir-se en un marc d’enfrontament judicial del Govern Central amb les nacions perifèriques, com diria Joan Ridao.

El principi democràtic és un principi general i com a principi polític i de significació jurídica que està per damunt de les lleis, s’ha de respectar encara que no figurés a la Constitució. Democràcia és un terme amb significació ambivalent, política i jurídica que les lleis, el Govern Central i els Tribunals no poden contradir, doncs el principi atribueix al poble, segons el jurista Joan Ridao, disposar de la mateixa Constitució amb absència de límits materials imposats per la mateixa Constitució.

La Constitució no és només el que està escrit, doncs amb el principi democràtic s’ha de tenir en compte el respecte a les minories, al context sociopolític i la realitat social.

El pluralisme polític, com explicava el Catedràtic de Dret Constitucional i ex-Magistrat del TC Manuel Aragón, fou reconegut pel mateix Tribunal Constitucional com a valor jurídic fonamental en diverses sentències, reconeixent el mateix TC que no pot substituir el legislador ni extralimitar-se en les seves funcions, doncs només ha d’examinar la compatibilitat o incompatibilitat de la llei amb la Constitució, reconeixent que existeixen interpretacions generals de la Constitució que no corresponen al legislador, i menys encara al Govern.

La regla d’or és que s’ha de presumir sempre la constitucionalitat dels actes del legislador quan la mateixa Constitució no ofereix amb claredat la regla, doncs la Constitució és tant sols una Font jurídica primordial de tot l’ordenament, configurant les relacions jurídiques dins la societat, la qual cosa exigeix que el dret sigui un dret d’emanació democràtica.

El cas dels catalans és doncs un dels principis que han de ser norma a respectar per l’Estat i el Govern central que no pot servir- se d’interpretacions excessivament discrecionals o arbitràries contràries al principi democràtic, doncs no es pot invalidar en base a valors abstractes qualsevol llei o acord que no agradi al Govern Central per simplement considerar-lo incompatible amb el sentiment de poder del Govern, negant a més el pluralisme polític i el principi de justícia.

Les Nacions Unides sempre han sigut indiferents a la forma de govern dels estats membres, respectant la sobirania i la no ingerència en qüestions internes, com fa la Unió Europea. Però la protecció internacional dels drets humans, en especial el dret a unes eleccions lliures i a la democràcia entesa com un sistema participatiu i plural, a més de representatiu, són avui els elements necessaris per instaurar un estat de dret.

No s’entén en dret internacional modern postcolonial, com estat de dret aquell que no respecta els drets humans. Un estat democràtic ha de respectar també la diversitat cultural seguint la Declaració de la UNESCO de 2001, i el dret al reconeixement de les minories. La diversitat és avui considerada intrínsecament beneficiosa.

La noció de democràcia veritable enunciada pel Consell d’Europa per consolidar la pau, ha sigut introduïda en el dret internacional i sembla que ja és possible aclarir si les minories nacionals internes poden invocar amb el dret a la identitat i a la seva existència, el dret a la seva autonomia i a l’autodeterminació, amb independència de les lleis de l’Estat en qüestió. En esdevenir Espanya membre de la Comunitat Europea l’any 1986, s’obligava a assumir, adoptar i sotmetre’s als principis i valors de la Unió. Aquesta realitat significa que el principi democràtic havia de ser acceptat per la nostra cultura jurídica com font interpretativa dels drets.

Tot i que la paraula democràcia no apareix de manera expressa en la Carta fundacional de les Nacions Unides i que tampoc s’exigeix als Estats membres un determinat model polític, la nova política de la institució ha basat la democràcia participativa, i pluralista en la democratització dels Estats com a garant de la pau. Aquest nou enfoc permet revaloritzar els drets polítics i plantejar que les democràcies han d’evolucionar d’acord amb la declaració de la Conferència de Viena del 25 de Juny de 1993.

Les Nacions Unides s’han fonamentat en la defensa del pacifisme i els drets humans. Però de la seva acció s’en desprèn que el desenvolupament del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals exigeixen una democràcia basada en la voluntat del poble lliurament expressada determinant el sistema econòmic, social i cultural que serà el seu i amb la seva plena participació col·lectiva.

Definitivament, sense pluralisme i llibertat no hi ha dignitat individual ni col·lectiva. Les Constitucions que violenten o impedeixen l’exercici dels drets i llibertats poden arribar a ser considerades il·legítimes en el nou ordre internacional.

La cultura de la democràcia integrada en el nou ordre internacional ens descobreix que el dret dels pobles autòctons a decidir lliurament com a principi de legitimitat democràtica, permet el reconeixement a Europa del dret d’autodeterminació de les minories nacionals sense Estat i sense dominació colonial perfectament definides històricament com Catalunya, amb dret propi, llengua i cultura que formen part contra la seva voluntat d’un Estat hereu d’una assimilació violenta.

Els Tractats de Viena sobre la successió d’Estats de 1978 i 1983 refereixen la hipòtesi de la separació d’una part del territori d’un Estat i la creació d’un nou Estat. A més el dret internacional no fonamenta cap prohibició a les declaracions unilaterals d’independència sense violència.

Ningú pot negar que tot poble té un dret imprescriptible i inalienable a la seva lliure existència i a l’autodeterminació. La Resolució 47/135 de Les Nacions Unides de 3 de febrer de 1993, proclama el dret de protecció de l’existència i la identitat de les minories nacionals en el seu propi territori, quedant obligats els Estats a adoptar les mesures legislatives necessàries, doncs Catalunya és una realitat nacional indiscutible amb dret a dotar-se democràticament d’un Estat propi i ser reconeguda com a tal.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

El socialisme perd la ‘O' del PSOE

El PSOE fou una esperança per a la recuperació de la democràcia a Espanya i dels drets i llibertats dels pobles no castellans, fins que es va destapar un nou caciquisme de partit en lloc de promoure el federalisme. D'altra banda, van disparar-se les accions violentes d'estat antiterroristes com a resposta a la violència d'ETA i l'ambició desmesurada d'alguns dirigents àmpliament tolerada. No van destacar les legislatures socialistes per dur a terme una aferrissada defensa de la classe obrera i la renovació de les relacions socials amb un esperit més comunitari.

El PSOE, convertint els sindicats en entitats subvencionades, va permetre que els treballadors no tinguessin cap influència en la producció. Els assalariats sotmesos a la legislació laboral del PP viuen ara dòcils i sense estabilitat ni seguretat laboral i amb l'augment de les diferències entre pobres i rics. S'accepta com a natural la decisió de les entitats financeres de recuperar beneficis reduint el nombre de treballadors ara que ja no reben injeccions de diners del rescat bancari.

Avui el socialisme ja no és cosa dels treballadors, de les classes assalariades, ni té res de moderador del capitalisme. El moviment al qual es van incorporar les classes mitjanes amb la renúncia del PSOE al marxisme, el republicanisme i molts valors socialistes s'ha envellit quan el jovent se'ls ha allunyat i les classes mitjanes estan cada dia més empobrides i properes al llindar de la misèria. També ha perdut el socialisme espanyol, tocat pel reformisme neoconservador i el fet de no voler deixar les cadires del poder, la seva capacitat de protesta contra la crisi i els seus responsables a Espanya.

El socialisme no ha treballat suficientment –tal com recomanava als socialdemòcrates europeus la Internacional Socialista– per alliberar els treballadors del jou empresarial i de les oligarquies financeres que controlen els mitjans de producció de manera abusiva. No han defensat la igualtat i la llibertat efectiva d'oportunitats perquè la ciutadania pugui progressar, i han romàs passius davant el neocapitalisme destructor de la igualtat d'oportunitats.

Han deixat aquests socialistes, a l'inici desclassats de la burgesia i amb el temps esdevinguts senyorets neoconservadors allunyats de les demandes de la classe obrera, per a altres temps la defensa de la justícia social i han negligit la defensa dels drets humans en tots els aspectes a l'hora de governar i a l'hora de estar a l'oposició. Menys encara s'han preocupat, quan han governat, de buscar noves formulacions per a la democràcia espanyola i la culturalització política de la societat per poder fer desaparèixer els vicis i defectes heretats del règim franquista.

No han marcat ni a l'oposició les divergències polítiques amb el neoconservadorisme que els envolta i els centenars de casos de corrupció en què s'han vist implicats càrrecs polítics del PSOE, com també del PSC, competint estadísticament amb els descoberts del PP.

El socialisme espanyol ha oblidat que la llibertat individual i els drets bàsics en la societat, com diu la Declaració de principis de la Internacional Socialista feta a Estocolm l'any 1989, són les condicions prèvies a la dignitat humana per a tots. Els socialistes vinculats al PSOE han oblidat a més que Catalunya té un dret imprescriptible al reconeixement efectiu de la seva identitat i dels drets nacionals que li pertoquen en tots els àmbits, segons feien constar en la revisió dels estatuts del PSC de 1996.

El gran repte perdut pel socialisme a Espanya és la configuració del segle XXI, afirmació que vol dir que l'aprofundiment de la democràcia a escala mundial és necessari, a més de refundar l'Europa dels pobles creant un nou ordre democràtic. També manca impulsar els drets humans d'acord amb els principis de la carta fundacional de les Nacions Unides, exigint dels interessos privats i públics les seves responsabilitats socials i ecològiques, havent experimentat que ni la propietat privada ni la pública garanteixen l'eficiència econòmica i la justícia social. El socialisme espanyol també ha deixat d'impulsar reformes als municipis i les comunitats autònomes per superar la crisi institucional i la manca de mitjans i serveis. Un altre objectiu ha de ser reorganitzar les administracions públiques i despolititzar la societat lloant o cruixint persones en funció de la seva adhesió o desafecció política. La democràcia exclou els hàbits tribals i la cultura de la violència i el pelotazo a què estem tan acostumats des dels temps del primer govern de Felipe González després del cop d'estat de 1981.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

La democràcia captiva

El President del govern en funcions Sr. Rajoy es va rentar les mans en el cas de les estelades quan la Delegada del Govern del PP a Madrid,  Senyora Dancausa, va decidir no deixar-les entrar a l’Estadi Vicente Calderon. L’argument de relacionar estelades i violència fou un pel estrambòtic per una afició que anava a l’Estadi en plan festiu. Amb arguments coercitius sense cap decisió escrita, la Senyora Delegada va provocar una situació conflictiva prevenint la nova xiulada al rei que tothom esperava el dia del partit.

En no veure que ordenar la persecució policial del que no es pot prohibir era generar violència d’Estat i crear més desafectes de l’Espanya  que viu en el passat, que ara trobem a les enquestes. Després de l’error de prohibir la llibertat d’expressió, la Delegada del Govern espanyol a Madrid, antiga diputada del PP, ni fou destituïda ni va dimitir del seu càrrec.

La confiança política i la fidelitat piramidal tenen premi amb càrrecs, com el nou de la exMinistre Ana Pastor ara Presidenta del Congreso de los Diputados  que ens va deixar penjat el corredor mediterrani primant AVE’S sense passatgers a altres parts d’Espanya.

Voler humiliar els catalans amb la frase  “Catalunya mai será independent” és una de les activitats preferides del President del Govern en funcions Sr.Rajoy. Ho recorda de manera constant. El President vol fer de Catalunya, amb l’ajut del Ministre d’Hisenda Sr. Montoro, una societat    sumisa amb dirigents mediocres disposats a esborrar la historia, fer veure que els radicals no són l’extrema dreta i els nuclis durs del partit conservador al Poder d’Espanya. Saben que som desafectes i que no ens agraden els règims autoritaris. Han fet, però, del català l’home emprenyat que no vol les formacions polìtiques que no aporten res a la causa nacional catalana.

Els nous catalans, les noves generacions no volen ser càndids ni  ingenus. Han decidit que l’acció democràtica vol dir democràcia participativa, no com és ara democràcia captiva dels interessos dels dirigents dels partits neoconservadors espanyols. Davant aquesta realitat els ciutadans no volen romandre indiferents i no accepten cap mena d’absolutisme.

La democràcia post franquista s’ha demostrat que encara és captiva  de la violència del passat, la corrupció a tort i a dret. La defensa dels valors democràtics passa sens dubte per un dels moments més baixos a la nostra història moderna. Les televisions de parla espanyola  es preocupaven a l’estiu de presentar les avantatges de les vacances, el sol i les platges plenes, les festes de masses pel jovent, passant per alt commemoracions com la del 125 aniversari de l’Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII que va crear el pensament social de  l’església que ara posa al dia el Papa Jorge.

Poca trascendència mediàtica i social ha tingut que  alguns bancs hagin decidit tancar sucursals i acomiadar alguns milers de treballadors. El que no convé en temps de vacances és dir la veritat del que passa. Massa gent junta, massa converses i comentaris que farien pensar massa a la gent.

La societat actual   vivim sota una democràcia captiva dels enganys, les mentides i les manipulacions.  A més amb una falsa cultura del vot, les darreres eleccions generals que han reproduït el que ja teniem en política espanyola, amb un sol esplèndid, molta gent es va abstenir o va arribar tard als col·legis electorals. L’abúlia ha arribat a l’electorat.  Un 30% van deixar de votar.
Els ciutadans no són cecs ni sords, però no volen més jocs ni tripijocs irresponsables i confusionaris. Hi han massa lleis i Reglaments, normatives que ja han acabat el seu cicle de vida útil.  Canviar de règim, alliberar-se d’una democràcia  feble, tornar la dignitat a les lleis i l’honestedat a les  institucions, és la noble nostàlgia d’un futur més democràtic.

Pau Miserachs Sala - El Punt Avui


llegir mes

PSOE ressuscita l'Espanya del cop d'Estat

No era cap sorpresa quan ahir esclatava la crisi interna del PSOE. Feia molts mesos que es veia venir la rebel·lia de l'anomenat sector crític amb Pedro Sánchez. Els rebels no amaguen que volen pactar amb el PP i Pedro Sánchez, que volen fer dimitir o enderrocar, molesta per què ell vol arribar a una entesa de progrés.

També molesta a Ciudadanos perquè no segueix el joc que aquests volen marcar amb el PP. És d'observar que ha sigut la dita federació influent andalusa la que ha dut a terme la rebel·lió que molts consideren un cop baix, un frau i antidemocràtica. Uns pocs volen imposar la seva política de conveniència als demés, orquestada per vells dirigents socialistes. Han volgut donar un cop per accedir al poder del PP i eliminar el secretari general quan abans. El que ja no sorprèn és que el mateix González i en Bono beneeixin la jugada que té com capdevantera la mateixa presidenta andalusa Susana Díaz.

Crítics són ara els que discuteixen el socialisme progressista, doncs obrir pas a un govern conservador és arrenglerar-se com a neoconservador.

Els rebels crític semblen ignorar que la legitimitat la donen els afiliats. I això passa quan a Catalunya és demana la independència per governar bé. Només els que sempre troben pegues a tot els sembla que és decebedor i feble el que diuen els partidaris de celebrar un referèndum per resoldre el conflicte Catalunya/Espanya.

Ràpidament es declara il·legal per part dels conservadors tota proposta de referèndum que saben és quelcom previst en el dret internacional que Espanya vol ignorar. De fet els espanta convocar un referèndum de veritat, com al PSOE beneficiat per càrrecs i per les empreses de l'Ibex espanta a alguns que la militància decideixi la política del partit i qui ha de dirigir-lo.

Tampoc volen veure els crítics que donar poder al PP és acceptar que un 47% de la gent gran és pobre i depenent d'una pensió de mil euros o menys, cada dia més curta amb l'apujada de preus de tot. Mantenir la gent en la pobresa pot ser una estratègia de distracció per aprofitar la por al demà, a allò desconegut que pot aportar una esquerra al poder. És el nacionalisme reaccionari de l'Estat el que està decidit a ensorrar tots els projectes democràtics dels pobles sense Estat, com Catalunya, que demanen poder governar-se en llibertat.

El plantejament dels crítics socialistes que aprofiten per dir que el futur és un federalisme inconcret sota el principi d'igualtat amaguen als espanyols que els diners que surten de Catalunya per garantir el benestar de les regions espanyoles, perjudicant la sanitat i la situació social catalana en nom de la solidaritat, no tornen, la qual cosa vol dir que promouen la desigualtat i pensen seguir igual frenant amb la llei i el poder central el desenvolupament de l'autogovern català i el dret a l'autodeterminació. Els crítics socialistes units als conservadors del PP van camí d'afrontar una desafecció ciutadana més forta que l'actual per evitar l'identitari espanyol en marxa contra el pluralisme i les realitats nacionals que basen la seva força en la llibertat i el respecte als drets democràtics.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

Per què?

La centralitat, que en aquests moments de la nostre Història, representa ERC, resolt bastant be la pregunta amb una resposta que es pot subscriure de manera bastant general. Però manca resolució i molt coratge. És evident que ni la radicalitat emocional, de dreta o d’esquerra; ni la radicalitat ideològica; ni la radicalitat neoliberal, financera, podran prestar-hi conformitat. El cent per cent d’acord, es una utopia i de donar-se, homologaria els resultats amb els que es donen en societats sotmeses mentalment.

La balança electoral, des de fa sis anys, s’està escorant a l’esquerra, a Catalunya. No es cap novetat i té més d’un perquè.

D’una banda, l’esgotament de les no-polítiques de CiU, que han quedat a la vista de tothom un cop es va destapar l’olla a partir de la frase parlamentària del President Maragall, acusant a la bancada de de la dreta: “Vostès tenen un problema, i es diu 3%!”. Dia rere dia, des d’aleshores, han anat caient símbols, caretes, contractes a dit, comissions...corrupció generalitzada, de la que no n’han quedat al marge determinats polítics del PSC, comparses necessaris en ajuntaments i en l’Administració de la Generalitat, i del PP i el  PSOE a l’Estat,  mirant cap una altre banda, quan l’evidència es feia palpable.

Hi va contribuir també, l’escandalosa actuació de Mas conxorxant-se a Madrid amb Zapatero, per fer caure al President Maragall i evitar un nou Tripartit, per ser ell President (El seu antecedent, Cambó, va fer tres quarts del mateix els anys 30 amb la Llei de Contractes de Conreu). No li va sortir massa bé la jugada a curt termini. Més cap aquí, Mas va repetir les seves males arts impedint la convocatòria d’eleccions immediatament després del 9-N, com li va demanar a crits la Presidenta de l’ANC, posposant-les sis mesos per aprofitar-los, desdient-se de les promeses de Molins de Rei i fer un clar xantatge a ERC -amb ajut de Jordi Sánchez- i presentar-se com “JxSI”, evitant-ne perdre el control de la Generalitat, maniobra que va repetir sortint per la finestra, forçat per la CUP, però deixant a la Presidència de la Generalitat a un dels seus, de segona o tercera fila.

Deixo de banda la més que sospitosa situació del 9-N, amb les anades i vingudes de Rigol a Madrid i la sorprenent manca de tota iniciativa de la Fiscalia, prop d’una retirada d’urnes que podia legalment demanar, amb la suspensió del TC.)

La segona i poderosa raó, ho ha estat i és, la crisi econòmica i els seus efectes. Es evident que la gestió de la crisi, amb la política de CiU, abraçant el programa neoliberal de Merkel molt abans que ho fes fins i tot el Govern espanyol, va deixar al descobert l’abisme social i moral que hi ha entre dreta i esquerra.

De l’econòmic, no n’hi ha hagut mai dubtes i la clara evidència ho ha estat la gestió de recursos incentivant la gestió privada en Sanitat i Educació, en clar detriment de la pública (que es un exemple a tot el mon civilitzat), tancant llits i plantes hospitalàries, afavorint les mútues i altres entitats privades i de familiars propers; amb concerts de vergonya, o subvencionant col·legis de l’Opus, on -per adobar-ho- es discrimina per raó de sexe, en clar seguiment de la doctrina més reaccionària de la religió imperant.

Social, amb la gestió d’Interior de determinats Consellers, (com el tal Puig) amb temes tant punyents com el 15-M, els cassos Quintana, Benítez, etc. no ja per l’actuació policial en sí –criticable de totes totes- si no pel que fa a l’encobriment, mentides i acusacions vexatòries que han sortit dels despatxos polítics de la Conselleria. Una vergonya.

De la política, al marge de les situacions descrites del Tripartit i el 27-S, no cal recordar cóm es possible que algú encara es presenti a presidir una “refundació” amb un historial com el de Mas. Director General , Conseller i “ungit”de Pujol (per guardar-li el lloc a l’Oriol); responsable del partit i de la federació CiU, economista que designa a la seva ma dreta, Osàcar (imputat i empresonat), per les responsabilitats econòmiques...O es tracte d’un inútil irresponsable, o les responsabilitats  son evidents. En qualsevol cas, no es pot apuntar cap eximent polític.

La crisi ha comportat que la classe mitjana (aquella que, majoritàriament,  pensa poc i ja l’hi està be tot, mentre pugui sortir el cap de setmana, anar al Camp Nou i mantenir una vida hipòcrita marcada per la religió oficial) hagi caigut en el compte que se l’hi ha acabat el tema. La multinacional, plega; el “senyor Esteve”, tanca la barraca; les grans superfícies, enfonsen la botigueta; el banc o la caixa, “reestructura” la plantilla i l’envia al carrer, etc. Adéu abonament a l’estadi; vacances i viatget, etc.

Malauradament, la butxaca i la panxa, conformen actituds que haurien de ser-ho a partir de creences i principis. Però és el que hi ha, i molt més en una societat com la nostre, on el mercantilisme fa segles que preval sobre principis, si mes no en les classes dirigents i en aquells que s’hi ha aixoplugat, immemorialment. O sigui, ara, la majoria vota esquerra, per una o altre raó i ben al marge del factor identitari.

Al factor migratori, el que va fomentar-ne la política de Martínez Anido durant la Dictadura de Primo de Rivera (i que va continuar i augmentar, el franquisme)  s’hi ha sumat el dels desplaçaments de gent llunyana, amb cultures que vèiem com exòtiques, però que no creen tants problemes com determinats elements de l’Espanya profunda, la”messetària”.

Tot plegat, conforma una Catalunya ben diferent a la que va accedir a la democràcia republicana, el 1931, però que no difereix massa pel que fa a les valoracions particulars que articulen tendències de vot. D’aquí, la balança que es decanta, clarament, cap a l’esquerra, dia a dia.

El 1931, la massa social era la classe obrera, sotmesa per la incultura ancestral i dominada per l’oligarquia de sempre i la por que s’infonia des de els púlpits i confessionaris, amb l’ajut inestimable de la premsa del sistema donant consignes als pobres d’esperit que se’ls llegissin.

Avui, el catalanisme conservador, està desbordat. Tradicionalment espantat per la democràcia, pels valors republicans que laminen els seus interessos de classe, els seus privilegis, ara veu que no hi ha marxa enrere com no sigui subvertint l’ordre que varen acceptar com mal menor (la democràcia). D’aquí els moviments populistes, les crides a la defensa dels “valors tradicionals”, religiosos, etc. i el rebuig a tot allò que no sigui “el seu”, en un intent de portar a l’hort –com es habitual a la Història- al poble. El feixisme, encobert, truca a la porta (a tot Europa), amb un sector financer que no dubta en donar-hi suport..

Novament, com els darrers anys del s. XIX, i fins la guerra civil, el catalanisme conservador es troba amb el fenomen d’una majoria que el desborda. Però aquest cop, des del coneixement de les causes i amb un projecte que se li fa mol difícil defugir. D’aquí que Mas, el 2012, optés per embolicar-se amb l’estelada, malgrat el seu partit, ell mateix  i el seu  mentor, hagin estat còmplices de l’espanyolisme madrileny durant 35 anys, sense comptar els que sumariem si  abastéssim fins Prat de la Riba i Cambó.

El fenomen, es tant ampli que en les pròpies bases dels conservadors hi ha gent que es va creure al que predicaven (per amagar la realitat i donar una aparença “social”) D’aquí que l’actual direcció executiva de CDC (o PDC, si els deixen), estigui fent molt poc cas a Mas i la seva casta. Els consideren superats, “obsolets”.i, fins i tot, molestos.

Josep Narcís Roca i Farreres, escrivia el juny de 1873, arrel d’estudiar els fets històrics de torbacions i rebel·lions contra Joan II, els Felips,  la República de 1941; les idees republicanes de , 1713 al 1740; les lluites contra la Inquisició, els menestrals, els remences i els barretines ens proven que el catalanisme no ha de quedar tancat com entre les quatre posts d’una caixa de morts, entre la monarquia, la intolerància catòlica, el predomini de les classes altes i la immobilitat social.

El catalanisme conservador, tradicionalista, catòlic, unitari, aristocràtic o burgés, reprimidor de les masses, accepta....la independència de Catalunya com Nació, com estat, tot lo més confederat amb altres d’Espanya, com l’accepta el catalanisme federal, democràtic, revolucionari, el catalanisme que anomenem progressiu?

En canvi... El catalanisme progressiu parteix de tres idees certes i segures: Primera, la justícia i la raó de les aspiracions revolucionàries, reformadores, avançades, com vulgui dir-se, de les classes populars d’aquell temps i del nostre. Segona, la impotència dels elements conservadors. porucs , egoistes decadents, irresoluts per salvar la causa de Catalunya i de sa vida pròpia, de l’esperit absorbent, centralista, unitari que domina per tot Europa. Tercera, la necessitat pràctica de mirar endavant, per al temps a venir”.

Sigui doncs, democràtic, republicà i reformista el nostre catalanisme: Sigui progressiu, mirant i caminant endavant, ja per posar en mans dels elements més actius i vigorosos la causa catalana, ja per lliurar-los de ser absorbits per l’espanyolisme i el cosmopolitisme unitari, ja per conformitat amb la veritable i fidel tradició de Catalunya”.

Narcís Roca i Farreres, teoritzador del catalanisme d’arrel popular , fixava el problema que avui hem de destriar per avançar en les cotes de llibertat nacional, i s’avançava a la que va ser la Declaració de Principis de l’Esquerra Republicana de 1931.

Vet aquí el problema que veuen els catalanistes vigatans (com en deia aquell polític dels que en son seguidors de Torres i Bages), a la vista de les majories que es poden conformar a mica que hi hagi una alçada de mires i quedi centrat el problema sense pensar en cadires, ni pors a dir les coses pel seu nom i fer seure –d’una vegada- al banc dels acusats als corruptes.

Josep Maria Merino Coll


llegir mes

Existeix l'esquerra autèntica?

El President francès Sr. Hollande va dir a la Festa de la Humanitat de 2014 que l'esquerra autèntica s'ha acabat. Què volia dir el president francés amb aquesta afirmació? La resposta podria ser dir que l'esquerra democràtica no és la imatge de Che Guevara, ni la del maig de 1968, ni la que podria enviar postals al Sr. Rajoy dient-li "vull més salari i més hores lliures per viure la vida de família, educar els fills i gaudir de la cultural".

L'acció plaussible és promoure el col·lectiu democràtic de ciutadans i ciutadanes a travers de la participació institucional com recomana la Unió Europea en el Tractat de Lisbona de 2007. El problema rau en que el socialisme actual no fa revisió de la seva ideologia mentre gira cap el neoconservadurisme, accepta la submissió al poder del gran capital i es converteix en el partit de la petita burgesia oficial. El socialisme actual, també a Espanya, sap que la societat, la classe obrera, no esperen res dels seus polítics propers al poder. Sembla que tocar poder és recrear l'inquisició per impedir l'accés dels treballadors al control de les empreses. La manca de visió qualitativa de la política que s'atribueix a Hollande també serveix per Espanya i per Catalunya. L'evolució de la democràcia cap el pluralisme real fugint del bipartidisme que tant convé al neoconservadurisme, ha creat minories que lluiten per accedir al poder.

La minoria que arriba al govern se sent legitimada per decidir pels demés i desqualificar els que pensen diferent. Ni la dreta ni l'esquerra són les úniques polítiques possibles en el segle XXI de l'humanisme global. Ni la dreta ni l'esquerra són els àrbitres de la moralitat degradada per la corrupció i la mentida. La primera mentida és presentar-se com el partit dels febles al mateix temps que s'aferma en l'abandó dels drets socials de la ciutadania i el fet nacional català.

El socialisme català, vinculat al socialisme neo-conservador espanyol sap que no podrà reconquerir l'electorat que l'ha abandonat per què ja no pot incarnar el bé a que aspira la classe obrera i el nacionalisme català. Aquest socialisme desintegrador de les esquerres es troba en situació d'inferioritat moral davant les noves esquerres, tot i que en matèria econòmica sembla ésser menys sectari que la dreta. Cal preguntar-se ara si existeix imaginació renovadora a l'esquerra. També cal saber el perquè del fanatisme anticatalà dels dirigents de la dreta.

Que ahir el Sr. Feijoo comparés el nacionalisme català pacífic i pacient, amb les pistoles del separatisme és demostració clara de la posició de la dreta a Espanya i de la voluntat de no dialogar ni de tractar de cercar l'entesa amb el poble català, que es vol abdiqui de les seves reivindicacions sotmeten-se a principis constitucionals d'unitat propis del segle XIX quan no existien les Nacions Unides ni la Unió Europea ni el Tractat de l'Organització Mundial de Comerç.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

Exigeixen governar

El candidat Mariano Rajoy, fallit a la primera votació d'avui, vol governar sigui com sigui, cremant qui faci falta com està fent amb Ciudadanos que no veu clar com se'n sortirà d'aquesta. El candidat no ha dit la veritat del què passa, ha amagat les males pràctiques del seu govern en funcions i no ha donat cap mena d'importància a la manca de planificació real dels canals de transports ferroviaris, per carretera i aeris.

Tampoc dóna solucions a la greu situació de la sanitat, ni a la manca d'ensenyants o als que acomiaden el juny per tornar-los a contractar el setembre. Així fem que l'atur pugi i baixi com èxit del govern. Rajoy està disposat a provocar una crisi institucional i segueix tapant la precarització del mercat laboral de que parlen els diaris que sembla no haver llegit. Parla de creixement de l'economia, però no aclareix els llocs i sectors, no li interessa que se sàpiga qui treballa per tirar endavant, qui rep inversions estrangeres i qui s'esforça per fer crèixer la riquesa.

No valora la iniciativa privada i com a candidat de govern sortint s'atribueix tot el mèrit del que fan les empreses privades. Rajoy gaudeix, com escriu Carlos Elordi a El Periòdico, de la supèrbia de l'immobilisme i improvitza donant voltes i repetint tot el seu discurs de sempre, exigint poder i que els socialistes li facilitin sense més, per què ho diu ell. Són molts els joves que han hagut de marxar de casa seva patint allò de la mobilitat exterior per no trobar oportunitats de feina a la seva terra i cap possibilitat de regeneració ni de recuperació. I això passa en nom de l'interès general i aquest jovent desapareix de les llistes de l'atur, la qual cosa permet presentar més bons resultats.

El sou mitjà que permet a la gent marxar de vacances i no escoltar els discursos dels polítics. El candidat Rajoy ha equivocat els seus càlculs com també diu Joan Tapia en la sevas crònica a El Periódico el passat 30 d'agost. Rajoy va contra la història i apel·la a la Constitució de 1812 oblidant que les Espanyes van desaparèixer amb el Tractat de Pau signat amb els Estats Units després de la guerra de Cuba. Espanya va deixar de traficar amb esclaus, però també cal recordar els liberals afusellats a Palma quan el rei tornat de França va implantar l'absolutisme monàrquic. La història d'Espanya és plena de contradiccions, doncs per exemple la Inquisició encara va sobreviure a la invasió napoleònica. Interessos dominants, repressió, manca de llibertats i societat del silenci imposada és la realitat que Rajoy oblida en el seu discurs.

El candidat no ha parlat de les energies netes, les renovables, ni de les centrals nuclears. No analitza com aconseguir una societat igualitària més enllà de la paraula, doncs permet el deteriorament democràtic amb formacions polítiques piramidals. La funció de Rajoy és posar un fre als socialistes, culpabilitzar-los de la manca de govern i de la ben segura no presentació dels pressupostos a la UE. La regeneració democràtica, sens dubte, passa per lluitar contra les desigualtats, fent real la transparència, donant resposta a les necessitats socials més urgents. Rajoy no aporta cap solució constructiva i el pacte establert amb Ciudadanos per facilitar la seva investidura tots sabem que és paper mullat, que l'únic que li interessa és conseguir la seva consolidació en el poder sense explicar quines persones seran els futurs ministres del seu nou govern ni quines polítiques seguiran. El secret ja és un mal auguri i impossibilita donar-li la confiança. Hauria de parlar més clar i donar més informació que es pugui contrastar i analitzar.

Els catalans, a més, veient com se serveix de una fractura política i l'asfixia financera de les institucions catalanes provocada des de l'Estat amb Catalunya. Per Rajoy el gran problema és Catalunya que amenaça la Unitat d'unes Españas que no vol reconèixer que ja no existeixen, com tampoc la Constitució de 1812. Els primers a marxar foren els portuguesos, però no interessa parlar d'aquesta primera separació de territoris ibèrics. Podria haver aprofitat el seu discurs per parlar de les demés Constitucions fins la de 1876 i la Republicana de 1931 que tan bé analitzava el Professor Tierno Galvan en els seus cursos. És evident que Cuba, com molts d'altres països es va emancipar d'Espanya, i d'aquestes realitats tampoc en parla, per allò de la farsa dels 300 milions ni de les dictadures llatinoamericanes amb les que Espanya no trencava relacions.

És, en definitiva, una política que no té res d'estrany. És política conservadora que no afavoreix l'interès general per molt que el candidat Rajoy digui que la seva política és la bona, menystenint les propostes d'esquerres també conegudes com progressistes.

El neoconservador Sr. Rajoy ha deixat abandonada la llei de memòria històrica, sense demanar perdó ni reparar els danys morals soferts per les famílies que encara no han recuperat els seus morts des de la guerra civil. Un poble que abandona la seva pròpia història és un poble que ha de desaparèixer. El Sr. Rajoy, desmemoriat en allò que no li convé a ell ni als que li donen suport, no és el candidat apte, doncs no ha parlar de regeneració ni de fer avenços en la nostra història moderna. El problema és saber quan s'adonarà que el què ha de fer és plegar com a responsable polític màxim de les males pràctiques i de la corrupció destapada sota el seu règim de govern.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

El RUI més a prop

Malgrat les declaracions en contra, amb l'excusa de la prudència, sembrant dubtes, que llegim de notables i prestigiosos personatges de la societat catalana i la política, la possibilitat d'incloure un RUI al full de ruta és cada dia més a prop, vista la vulnerabilitat jurídica de les lleis i actuacions del Parlament de Catalunya davant la interpretació desconstructiva de l'Estat central.

La situació actual era d'esperar doncs era impossible creure que Espanya s'estaria de braços creuats sense reaccionar a les declaracions catalanes. El gran plantejament és trobar noves alternatives, pot ser les primeres que haurien d'haver decidit al Parlament de Catalunya en lloc de la consulta no vinculant del 9N. Som a temps de definir d'una vegada si és o no legal fer un RUI.

La legalitat espanyola no el declara incompatible des del moment que no s'ha eliminat del BOE la ratificació del Pacte de Drets Civils i Polítics fet a les Nacions Unides el 1966 que admet la celebració d'un referèndum d'autodeterminació dels pobles com un dret indestruible. És el dret a la dignitat humana que mencionava el professor Vilasojana de la UPF a la Universitat Catalana d'Estiu, defensant el per què Espanya no pot decidir la independència de Catalunya. Tampoc la Constitució espanyola de 1978, feta després de la ratificació, es pronuncia contra el dret a l'autodeterminació de les nacions històriques. Seria doncs il·legal i contrari al dret de les Nacions Unides oposar-se l'Estat espanyol a la celebració d'aquest referèndum.

Catalunya, agradi o no agradi és una nació. Joan Comorera, estudiant la definició de Lenin, la va considerar la més complerta coneguda: Nació és una comunitat històricament desenvolupada, estable de llenguatge, de territori, de vida econòmica, de formació psicològica manifestada en una comunitat de cultura, a la que si afegim el fet històric viscut al llarg dels segles des de l'existència de Catalunya i la resistència permanent a l'assimilació de l'actual castellà que se'ns vol imposar amb lleis, llengua i cultura de la manera que sigui, per llei, per via judicial, per aldarull al nostre propi territori de gent que es nega a acceptar, residint i treballant a Catalunya, que formen part de la societat catalana, fent adhesió als criteris de domini lingüístic, fiscal, sense voler veure que són tan oprimits com els catalans perquè formen part de l'enemic a abatre que és el desig de llibertat del poble català. Han volgut separar el món del treball de la burgesia dirigent sabent que llur destí no és comú excepte que s'enderroquin els murs existents entre poders i cultures per construir un món nou basat en la igualtat i la llibertat, de veritable fraternitat entre tots els pobles residents al territori català.

La cultura i la vida diària, el passat històric i la forma de ser del poble no permeten considerar que els interessos de partit són els interessos nacionals si els partits no interpreten els veritables interessos de reconstrucció social de la nació catalana suplint el dèficit de la manca de diàleg de l'Estat espanyol que ens impedeix decidir el nostre destí polític, imposant-nos per la força una unitat dirigida per una classe dominant que només els mateixos pobles hispànics poden enderrocar.

L'autonomia actual és una concessió tan feble com ho fou l'Estatut del 32 que va impedir a Catalunya exercir el dret a l'autodeterminació, doncs no era l'expressió de la voluntat catalana, sinó -en paraules de Joan Comorera- el bon voler de les Corts espanyoles, com ha sigut amb l'Estatut de 1979 i amb el de 2006.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

Referèndum unilateral, el pas endavant

La interpretació que fan els líders dels partits d'un fet polític ens permet entendre en quin pla de màxims situen la seva disposició tàctica. La coneguda com a Via Escocesa és un cas paradigmàtic per veure com els interessos partidistes, acomodats en el fals discurs del “no podem perquè Espanya no ens deixa”, han situat erròniament la conseqüència: el pacte amb l'Estat britànic, com a tret definitori, negant la veritable rellevància política del fet que el causa: la disposició unilateral del govern escocès.

Aquesta unilateralitat de la Via Escocesa –explicada a bastament per l'ICEC (International Commission of European Citizens), per exemple, a la Universitat Catalana d'Estiu, amb veus tan autoritzades com ara el ministre d'Afers Estrangers del govern escocès i el portaveu del govern a Westminster, entre d'altres– va ser el motiu fonamental que va empènyer la necessitat negociadora del Regne Unit i esborra la tan enganyosa premissa, utilitzada a bastament per polítics independentistes, que diu que si els escocesos van fer el referèndum va ser gràcies als bons dels anglesos. Res més lluny de la realitat: el referèndum es va fer gràcies als escocesos i al fet que per a ells l'únic pla B era el pla A. No fa gaires mesos –malauradament, però, després del 9-N del 2014–, el catedràtic Carles Boix assenyalava des de Nova York el que fa anys que expliquem per tot Europa: que el govern escocès hauria tirat endavant el referèndum escocès unilateralment i de manera políticament vinculant, encara que no hagués tingut cap acord estatal. “Tenim majoria absoluta per fer-lo i així serà. Als tecnicismes, ja hi trobarem solució, perquè d'això tracta la democràcia”, diu Alex Salmond.

Desenfocar la veritable definició de la Via Escocesa manifesta la disposició tàctica dels partits catalans sobiranistes a evitar una confrontació imminent amb la legalitat de l'Estat. Pablo Iglesias va veure l'espai lliure per al 20-D i no va deixar passar l'oportunitat de defensar en exclusiva el dret a l'autodeterminació dels catalans còmodament des de les televisions estatals i va guanyar a Catalunya (tot i no superar el nombre d'escons independentistes); va apostar fort perquè era previsible que ningú li recolliria el guant. Els partits catalans no van aprofitar aleshores la conjuntura oberta per anunciar un referèndum unilateral que, necessàriament, o bé posaria en evidència la falta de compromís real per part de la formació lila, que es veuria llavors forçada a recular, o bé, en cas d'una honesta defensa del dret a l'autodeterminació dels catalans per part de Podem, s'obtindria la participació d'un actor estatal en el referèndum català sobre la independència de Catalunya.

La CUP, Demòcrates i l'ANC (en consulta interna) ho han entès i s'han afegit, amb una ERC oberta i un Puigdemont gens contrari, al que des del 2009 ha estat la clau de volta del debat polític dins i fora de Catalunya: autodeterminar-nos amb un referèndum que, partint d'una inevitable posició unilateral, ens defineix als ulls internacionals com a poble sobirà de manera efectiva, superant la retòrica de les declaracions.

El referèndum situa Catalunya com a “centre de gravetat” de la nostra acció política gràcies a una acció propositiva que recull la voluntat del 80% dels catalans. Ben al contrari de la massa habitual acció reactiva a la negativa de l'Estat que no fa altra cosa que apuntalar, més endins de l'imaginari col·lectiu, l'encara autoritat de l'Estat espanyol.

Un referèndum cohesiona transversalment “estratègia, tàctica i operativa” al servei de la democràcia directa i no al servei d'una campanya electoral partidista que sempre desuneix per dalt i per baix, com hem constatat aquests dies “pressupostaris”.

Un referèndum que treballa perquè sigui el sí o el no a la independència el que reculli l'esforç de tota una societat en debat i no els logos de 135 polítics i els seus altres interessos.

L'estratègia de l'independentisme d'aconseguir que la majoria social a favor de la independència també ho sigui parlamentària ha estat reeixida. Però, si amb aquesta majoria no convoquem i fem un referèndum unilateral sobre la independència, ens perdrem en el lògic fangar tàctic dels diversos partits que, de manera natural i dins d'un full de ruta que s'està demostrant massa elàstic, sempre voldran marcar perfil per al proper horitzó electoral, i faran que es volatilitzi la tan preuada transversalitat. No és desànim social el que vivim, sinó falta de capacitat tàctica per concretar la victòria estratègica assolida gràcies a tothom.

Fer el referèndum que encara no hem fet no és un pas enrere, sinó l'únic pas endavant que ens permet triangular-nos amb tota una comunitat internacional que accepta i promociona els referèndums com a instruments internacionals per resoldre pacíficament conflictes polítics locals.

Actors internacionals que participen directament d'un procés democràtic que no els obliga a prendre posició per cap de les dues opcions de votació, però que estan a favor de l'exercici dels drets universals dels pobles i, el que és el més important, de la seva aplicació posterior. Una participació difícil d'aconseguir amb unes eleccions/declaracions/lleis dins del marc autonòmic, però que esdevé una realitat clau quan el sí guanya en un referèndum que trenca l'encotillament “d'afer intern” i aporta tota la legitimitat i multilateralitat internacional per dur a terme de manera efectiva el resultat del que avui es planteja com a debat constituent, via desplegament de lleis d'única obediència catalana i signatura oficial de la tan esperada declaració d'independència.

Anna Arqué - Portaveu de la International Comission of European Citizens.


llegir mes

La cruïlla

La cruïlla de desacords en què ha desembocat la política espanyola amb la constant negativa a reconèixer l'existència de la nació catalana, històricament innegable, impedint el lliure desenvolupament de l'autogovern duun poble sense estat, és un dels principals elements de preocupació pels electors catalans en unes noves eleccions generals.

Podria semblar que  una  majoria de la ciutadania resident a Catalunya amb dret de vot vegi amb desconfiança i recel els plantejaments de la Generalitat, rebutjant el dret d'autogovern d'aquesta mateixa ciutadania que volen representar alguns partits que es diuen constitucionalistes, amb presència al Parlament de Catalunya. No podem demostrar ni decepció ni frustració, ans abans fermesa en les nostres conviccions en les que creiem i defensem.

Aquests polítics constitucionalistes contraris a parlar de llibertats nacionals catalanes i oposats al disseny del nou autogovern amb un Estat propi, no volen veure ni reconeixen que el seu mateix electorat contempla amb perplexitat la situació deutora al crèdit internacional de les finances de l'Estat que ja supera el PIB espanyol anual, tot i els dràstics ajustos econòmics imposats pel govern de l'Estat a les actuals autonomies amb amenaces i asfixia económica innegables.

L'Estat no ha fet més que produir una divisió més profonda entre rics i pobres, generar exclusió i empobriment cada vegada més dur a la clase treballadora i al conjunt de la societat que no viu del pressupost públic, sinó de la seva feina i d'iniciativa empresarial.

El poder conservador que no para de maniobrar per maquillar la corrupció endèmica que pateix, segueix disposada a l'obstrucció de tota demanda dirigida al reconeixement del dret a decidir de les nacions històriques. Mentre això passa, l'oposició democràtica d'esquerres al poder conservador no sembla pas ésser l’escenari per un acord polític de canvi progresista del que no defineixen l'abast real.

Els partits parlamentaris que es tornaran a presentar a les eleccions generals han de saber que la lluita per assolir el poder que legitima l'autoritat de la governança, avui es troba sota l'imperi de la llei vinculada al dret supranacional que l'Estat ha de respectar i que l'impossibilita desatendre el respecte als principis democràtics que són el fonament de la garantía perquè Catalunya pugui decidir lliurament i democràticament el seu futur.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

Nacionalisme no agressiu

El nacionalisme català s'ha configurat sempre com un nacionalisme democràtic, plural i no agressiu. Aquest nacionalisme arrelat en una societat industrial i socialment europea, deriva de l'evolució d'un catalanisme polític que va veure com fracassaven tots els seus intents de voler modernitzar l'Estat espanyol i d'orientar la política espanyola cap un futur avantatjós per a tots.

Amb l'afirmació d'una Espanya jacobina, intel·lectualment tancada en el seu castellà com a llengua uniforme, avui el nacionalisme català s'ha concentrat en la defensa de la personalitat nacional de Catalunya i en el dret de Catalunya a desenvolupar lliurament les seves estructures d'Estat i activitat econòmica.

El nacionalisme ha sigut compatible amb totes les idees, favorables i contràries a crear l'Estat propi. La política nacionalista espanyola orquestrada cap a la demolició del nacionalisme català i la progressiva desaparició del català en nom de la unitat nacional, intentant, sense èxit, que la immigració de parla castellana s'enfronti a la societat catalana no ha servit més que per convèncer els immigrants assentats a Catalunya que els problemes de Catalunya són de tots els que viuen i treballen a Catalunya, paguen llur impostos a Catalunya, i que l'actuació agressiva i d'asfíxia econòmica provocada per l'Estat Espanyol està fent mal a tots els habitants de Catalunya. No accepten més desigualtat i asimetria que pels que compleixen amb els seus dictats centralistes. I aquesta és la manifestació de la igualtat que prediquen. La resposta de tota demanda de Catalunya és l'enfrontament sistemàtic i la judicialització de tot allò que puguin considerar com invasió de competències de l'Estat, encara que tingui finalitats clarament social, com pot ser la imposició als habitatges buits o la pobresa energètica. Espanya no vol veure que la immigració és avui plural, de diferent ètnies i que no es pot deixar sense cobertura sanitària ni educativa a la immigració que ens arriba d'Àfrica i d'Àsia, fugint de la misèria i la corrupció política i social de les seves terres, buscant una vida millor, o com a país d'acollida. La integració sempre és possible si es donen les condicions d'atenció i convenciment. Catalunya ho està aconseguint i no facilita la creació de guetos.

Catalunya no trenca res ni ha produït cap diferenciació entre la gent que parla un o altra llengua. A Catalunya tots som catalans. És la diferència entre el nacionalisme agressiu i impositiu que vivim a la capital i el nacionalisme democràtic i no agressiu que vivim a la metròpoli barcelonina. El progrés de Catalunya com a nació democràtica, europeista i pacífica és una realitat que no es pot silenciar ni intentar ofegar per imposar les regles del domini centralista, menys encara en la proximitat d'unes noves eleccions generals. La resposta sempre haurà de ser la mateixa: un nacionalisme democràtic, plural, pacífic i no agressiu. En cap cas ens podran erosionar els terrabastalls que ens organitzin des de l'Estat. Ja hi estem acostumats a tota mena de molèsties i persecucions. No ens ve d'una. Ells passaran, nosaltres també, les idees romandran. Això els ha de quedar sempre clar. La personalitat nacional de Catalunya és inviolable i l'Estat l'haurà d'acabar respectant.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

Nous reptes de la comunicació

Cal saber que és viable la validesa del llenguatge no verbal com a manifestació de la llibertat d'expressió i ineficaços les informacions de premsa per obrir procediments penals. El dret fonamental constitucionalment reconegut de la llibertat d'expressió no s'ha de veure limitat ni coartat excepte per les causes que enumera l'article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans i Llibertats Fonamentals de 1950, que afectin en realitat a la seguretat de l'estat i a l'estabilitat democràtica.

Aquest Tractat va ser ratificat per Espanya el 26 de setembre de 1979 (BOE 243 de 10 d'octubre de 1979), trobant-se així mateix prohibit l'abús de dret en el seu article 17 consistent en dedicar-se a activitats tendents a la destrucció dels drets o llibertats reconegudes o limitacions més àmplies dels drets i llibertats que les previstes, ja que segons el també art 18 del Conveni les restriccions que s'imposin als drets i llibertats mai no podran ser aplicades més que amb la finalitat per a la qual hagin estat previstes.

Aquests principis de respecte a opinions i manifestacions alienes i la tolerància es contemplen, així mateix, en el Tractat de Lisboa per a una Constitució de la Unió Europea que constitueix avui un dret supranacional juntament amb el dret de les Nacions Unides contingut en la seva carta fundacional d'aconseguir per mitjans pacífics l'ajust o arranjament de controvèrsies i fomentar entre les nacions relacions d'amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, reafirmant la fe en els drets fonamentals de l'home, la promoció del progrés social dins d'un concepte més ampli de la llibertat, practicar la tolerància i a conviure en pau.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Europeu de Drets Humans ha assenyalat amb tota la rotunditat l'abast de la Llibertat d'expressió. Així, només les sentències de l'al·ludit Tribunal de de 23 d'abril de 1992 (Cas Castell contra Espanya) i 15 de març de 2011 (Cas Otegui Mondragon) assenyalen que la llibertat d'expressió és la garantia d'una opinió pública lliure i empara la difusió de les idees que puguin molestar, inquietar o disgustar, ja que així ho exigeixen el pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no hi ha societat democràtica, sent també admissible el llenguatge provocatiu (cas Otegui).

Qualsevol xiulada de protesta, com les mocadorades taurines no es poden assimilar a llenguatge provocatiu, ni semànticament, ja que són actes d'expressió o d'un entusiasme o d'una protesta. Precisament, com explica l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez en la seva obra “La vuelta al mundo de un novelista”  (Tom I, pàgina 271, edició de Prometeu, València, 1924), el xiulet del nord-americà li serveix indistintament per expressar el seu entusiasme o la seva protesta. No són les xiulades un invent europeu, sinó americà, del país de les llibertats més extenses que en ocasions no agraden -als països europeus- als defensors de societats uniformes, sotmeses a una disciplina cultural i social producte d'un ordre rígid i no dialogant avui coneguda com la ultradreta o conservadorisme exacerbat.

Ningú pot sentir-se per tant ofès ni denigrat per una xiulada, ja que cap autoritat o funcionari públic és immune a la crítica en l'exercici de les seves funcions o en la seva consideració de representant de l'estat. La crítica d'una institució constitucional no està exclosa de la llibertat d'expressió, de manera que en cap cas s'ha sobrepassat els límits normals de la controvèrsia política, ja que ni gramàtica ni legalment la xiulada festiva i pacífica no vol dir ni es pot comparar amb la inseguretat ni cap alteració de l'ordre públic.

D'acord amb la doctrina de les sentències del TC espanyol 85/92 i 3/97 que cita el professor Luis de Carreras Serra en el seu Derecho Español de la Información (Barcelona, Ed. UOC, 2003, pàgina 60), estudiant el camp de la subjectivitat per estudiar el criteri jurídic que ajudarà a valorar la legitimitat o il·legitimitat d'una manifestació, fins i tot expressada amb acritud, la degradació o l'insult són excessos que converteixen en il·legítima la desfavorable valoració, ja que l'exercici de la llibertat d'expressió no justifica sense més l'ocupació d'expressions insultants que excedeixen del dret a la crítica i són, doncs, clarament atemptatòries per l'honorabilitat d'aquell de qui critiquen comportament o manifestacions, fins i tot si es tracta de persona amb rellevància pública.

D'altra banda, segons la Sentència del TC 56/95 sobre el llenguatge no verbal una manifestació, actuació o comportament no realitzats a través de la paraula, com a expressió i manifestació de pensaments, idees o opinions, s'ha de tenir per integrada en la garantia del dret consagrat en l'art 20.1.a de la vigent Constitució espanyola.

Hi ha, però, qui vol treure profit de notícies de premsa per desencadenar persecucions judicials contra qui li molesta i pertorba les seves idees. La mera publicació d'informació en els mitjans de comunicació no justifica l'obertura de procediment penal, no aporta o ofereix algun indici de la seva comissió que pugui ser qualificat com accessible i racional com va acordar el Decret de l'Il·lm. Sr. Fiscal en Cap de l'Audiència Provincial de Madrid de data 10 de març del 2016.

Assegut que el pluralisme polític i social és el factor determinant de la societat democràtica i es manifesta de molt diverses maneres com siguin les conviccions dels diferents sectors socials, tenint en compte a més la realitat i opinions canviants per la natural evolució i decepció fins i tot, el que suposa la pluralitat en la qual ideològicament es troben les organitzacions política i sindical querellants, i no pot pretendre impedir l'actuació de l'individu ni la suma d'opinions i manifestacions individuals, cal concloure que llibertat d'informació i llibertat d'expressió no han de confondre. No són iguals per ser dos drets diferents.

Aquest pluralisme precisament no genera veritats úniques ni en la veracitat informativa. Un mateix fet pot ser narrat de formes diferents i incloure dades no exactes o erronis, el que pel que sembla no admet la querellant recurrent pugui haver ocorregut en la publicació de la llista d'entitats. Veracitat com a terme no hauria d'haver estat confós per la contrapart amb el sentit que el llenguatge ordinari assimila a veritat. Els errors dels mitjans en les seves informacions mai són veritat, encara que s'abrigallin en el principi de veracitat informativa, ja que també les fonts poden produir informació errònia.

La veracitat d'altra banda exigeix diligència en l'esbrinament dels fets, fer-ho possible perquè la informació sigui correcta, haver tingut una actitud positiva cap a la veritat, és a dir, haver comprovat el fet d'una manera raonable amb altres dades objectives o contrastat la seva veracitat amb les investigacions oportunes. Ningú ha doncs de respondre pels errors aliens a la informació o la inveracitat per falta de zel periodístic quan va faltar una actitud periodística del mitjà informatiu cap a la veritat que no es va buscar ni va ser comprovada la informació rebuda sense cita de fonts, i pot ser dubtosa part de la informació.

El periodista ha d'investigar els fets abans de donar-los a conèixer a la recerca de la fiabilitat, encara que sigui raonable, segons determinen les sentències del TC espanyol 6/1988, 171/1990, 219/1992, 240/1992, 28/1996 i 190/1996, entre altres atès que la seva absència fa perdre fiabilitat i credibilitat a les informacions.

L'exercici d'aquest dret a la llibertat d'expressió no és absolut ni il·limitat, ja que s'ha de respectar en la forma que determinin i fixin les lleis de manera expressa els drets i reputació de terceres persones, protegir-se la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut i moral publiques. També han de ser prohibides per la Llei la propaganda en favor de la guerra, les apologies d'odi nacional, racial o religiós que incitin a la discriminació, l'hostilitat o a la violència.

Pau Miserachs Sala


llegir mes

La corona al límit

Els representants del poder constituït saben que en una democràcia no convé destruir l’equilibri del sistema polític, perquè amb la destrucció del sistema es destrueix l’equilibri de la col·lectivitat de l’Estat. A Espanya, el partit que ha gaudit del poder absolut al Congreso de los Diputados i al Senat a la darrera legislatura, ha produït la ruptura de l’equilibri polític de l’Estat i de la vida social.

Les eleccions del 20 de desembre han posat de relleu que la dreta no pot seguir governant basada en l’absolutisme que li permetia imposar la dictadura de la llei en nom d’un estat de dret obedient a interessos extrademocràtics. Ara, intenta vincular els socialisme espanyol a la seva política socialment regressiva, limitadora de les llibertats i radicalment contrària al procés sobiranista de Catalunya.

La població amb el seu vot ha posat de relleu els dubtes que presenta el sistema assajat a Espanya amb l’empara constitucional de 1978. La monarquia actual que representa la família Borbó s’ha pronunciat varies vegades per la defensa de la primacia de la Constitució de 1978 i de la unitat d’Espanya, que considera intocable. La Constitució els permet gaudir de la corona creada pel dictador amb la llei de successió de 1947. En acceptar aquesta llei com a clau successòria, la nova monarquia espanyola, que sempre fou acollida amb escepticisme per la oposició a la dictadura, va trencar amb la seva pròpia dinastia fent-se hereva de la unitat de poder imposada per la dictadura. Gràcies a la llei, la monarquia viu ara en la vanaglòria del poder i la fastuositat.

Malgrat la prudència que li reconeix alguna editorial de diari en el seu discurs de Nadal, la monarquia no reconeix la gravetat de la crisi social i econòmica que ha deixat una bona part de la població a l’atur i en situació de pobresa, obligant a emigrar milers de joves a la cerca de feina a l’estranger. El Rei els ha ignorat en el seu missatge de Nadal. També ha ignorat els refugiats, no fent cap crida per acollir-los. La monarquia actual només té obertes les portes de Palau pels turistes i per recepcions, però les manté tancades als pobres i als refugiats.

Acompanyat de la bandera constitucional espanyola, l'única que l’ha acompanyat durant el seu missatge de Nadal, el Rei Felip VIè no admet més diversitat al seu regne que la cultural i la territorial. Segueix sense voler reconèixer Catalunya com a fet nacional amb dret i símbols històrics propis. El Rei ha manifestat, amb rotunditat i mirada crispada, la seva negativa i oposició a tota temptativa independentista de ruptura de la llei constitucional, després que el govern conservador va negar el dret dels catalans a celebrar un referèndum per decidir el seu futur polític. La Corona es pensa que fent aquest discurs, negant el dret de l’autodeterminació del poble català, ja ha solucionat el problema de cara a l'opinió pública i que no hi haurà desconnexió de Catalunya de l’Estat. El Rei segueix creient erròniament, o li fan creure, que la gent, en escoltar el seu missatge, li farà més cas a ell que el decidit amb el vot el 27 de setembre a Catalunya i el 20 de desembre a Espanya.

Amb un notable muntatge i audiència televisiva com en els grans esdeveniment, ara es tracta de tirar endarrere amb la paraula del Rei els resultats de les eleccions democràtiques del 20D i, que els partits que no han obtingut més vots que el PP, li entreguin el poder de nou. El Rei es mostra poc partidari d’acceptar els resultats de les recents eleccions i que es pacti un govern d’esquerres. Sap perfectament les dificultats per investir Mariano Rajoy com a President de Govern. El Rei parla de diàleg, però que sapiguem no dialoga amb ningú que li porti la contrària i menys amb el president de la Generalitat de Catalunya, considerat pel seu protegit Rajoy, com una persona indesitjable. Oportunitats pel diàleg amb uns i altres no li han faltat amb els viatges que ha fet a diferent punts de Catalunya. Però el Rei es resisteix a dialogar amb els dirigents de la independència catalana i els que volen fer un referèndum d’autodeterminació per Catalunya.

El Rei Felip VIè creu que la seva sola paraula difosa àmpliament en els àmbits familiars i populars val més que la dels partits, la veu dels vots, la veu del poble que ha decidit acabar amb l’absolutisme de la dreta amb la que s’arrenglera la monarquia. El rei, però, no parla de tolerància, comprensió o generositat. Durant el missatge ens ha presentat la seva figura solitària, asseguda al magnífic saló del tro del vell Palau Reial de Madrid. El Rei es manté aïllat de la realitat social en la soledat de la cúpula de l’Estat.

Aquest Rei parla de pluralisme, però sempre que no li ataquin cap dels seus privilegis que la Constitució va confirmar. Evidentment no parla de l’Espanya plurinacional. Només reconeix una nació, l’Espanyola. El Rei ha repetit varies vegades la importància de la unitat d’Espanya, que cal ser i sentir-se espanyol. El Rei està per la continuïtat d’Espanya. Vol la unitat per raons d’interès general. Posa l’interès d’Espanya per damunt dels partits. No admet l'evolució del sistema cap a un de nou. Ha passat del discurs nadalenc a la vetllada amenaçadora pels qui no li facin cas. Ha trencat descaradament l’equilibri de l’Estat volent marcar els límits de la política. S’arrenglera amb la vella política.

El Rei s’ha presentat com el representant de la unitat, del poder central i de la comunitat d’interessos de tota la ciutadania. Però no se sap si admetrà la crítica, doncs sembla ignorar que tots els ciutadans tenen el dret de criticar la monarquia, el govern, els legisladors i la Justícia. El dret de criticar correspon a tot sistema democràtic i no es pot considerar ofensa la crítica noble i oberta. El Rei no podia fer res més impopular en el moment polític actual de provisionalitat, que intentar absorbir la sobirania que és font d’antagonismes.

El Rei es nega a acceptar i a respectar l’ascens del vot independentista lliure i democràtic. Segueix sense reconèixer el dret dels catalans a l’autodeterminació. El Rei s’ha declarat obertament contrari a la república catalana. Però en realitat s’ha posat contra la modernitat de les idees i de la raó. El Rei es vol mantenir ancorat en el passat de la història de la monarquia espanyola, la d’una Espanya decadent, acusant de decadent l’independentisme. El Rei es manifesta a favor d’una Espanya intolerant amb Catalunya, com aquella monarquia que se servia de la inquisició, negant les llibertats i els drets de l’home i del ciutadà de 1789, que fou esclavista, depredadora de les riqueses de les Espanyes fins que les colònies se li van rebel·lar i es van desfer «Las Españas». Prefereix l’Espanya de les guerres dinàstiques i l’absolutisme sota els Borbons, mostrant per televisió el seu poder des d'un palau ordenat construir per Felip Vè, el rei Borbó que va ordenar destruir la nació catalana i va abolir els drets i llibertats de Catalunya amb el Decret de Nova Planta. Felip VIè des de Palau, amb mirada entre amenaçadora i d’advertiment als catalans, s’ha volgut carregar del simbolisme d’una monarquia intolerant. Ara, el cap d’Estat roman en silenci a l’espera del resultat de les negociacions PP/PSOE, també contraris a la república catalana, per investir President del Govern al líder del PP.

El Rei ha deixat clar que no hi haurà tolerància amb Cataluña, reclamacions i reivindicacions catalanes. El Rei només veu en la Cataluña que forma part d’Espanya una diversitat cultural i geogràfica. De fet, molt més que les televisions amb seu a Madrid, que van obsequiar el Nadal amb programes de música espanyola. Cap espectacle, cap grup musical, cap artista català, basc o gallec. S’ha fet la llei de d'ignorància i d’oblit. De cultures regionals, a l’hora de la veritat res de res.

El Rei, defensor de la primacia de la llei espanyola davant el dret supranacional de les Nacions Unides, ha decidit arrenglerar-se, en definitiva amb la Constitució interpretada i manipulada per la dreta espanyola, i seguir la seva sort. El Rei, que sap com va acabar renunciant a la Corona el seu besavi Alfons XIII, sap que pot desaparèixer com a cap d’Estat heretat per les generacions joves, com també pot deixar de tenir efectes legals la Constitució en la que basa ara la seva legitimitat la Corona, si un dia Espanya decideix declarar-se republicana.

Amb aquesta actuació, el Rei Felip VIè ha arribat al límit admissible en una monarquia parlamentària. El Rei ha trencat l’equilibri del sistema polític. No ha aprofitat l’oportunitat per liquidar el passat i separar-se del franquisme, fer un acte de fe en la democràcia, oferir-se per obrir ponts de diàleg, de canvi i d’entesa. No ha volgut transmetre com a pròpies les preocupacions de reforma constitucional descentralitzadora, regeneració democràtica i lluita contra la corrupció, somni i desig d’amples sectors de la ciutadania.
Amb la seva paraula única i intransigent, el Rei ha perdut la seva obligada neutralitat política que el poble esperava d’ell després de les darreres eleccions generals, ha deixat de ser un poder moderador per obrir la porta de la discòrdia entre les forces polítiques i les nacions que formen part de l’actual Regne d'Espanya a l’hora de proposar candidat per intentar formar un nou govern continuista i estable a l’Estat espanyol.

Pau Miserachs Sala - El Punt Avui


llegir mes

Catalunya. Conflicte permanent

Aquestes noves eleccions posen al descobert els grans silencies i limitació conscient de la paraula dels partits d'àmbit estatal. Per començar no parlen de la monarquia en la seva campanya, donant suport a una monarquia discutible que, com els seus antecessors Borbons, no ha seguit un paper neutral en el conflicte català que tothom sap no és una qüestió banal d’alguns il·luminats.

La  monarquia actual és obertament bel·ligerant amb les reivindicacions de la minoria nacional catalana i ha pres posició al costat de la dreta conservadora que ha arrossegat els grans partits estatals (PSOE i Ciudadanos) que es reclamen de centre a un pacte d’estat per l’Unitat d’Espanya.

Aquests partits partidaris de la unitat d’Espanya sembla que no vulguin trobar cap solució política pel conflicte català que ve de fa segles. Tampoc accepten que el problema català es decideixi en un referèndum amb una pregunta clara i directa, quan resulta que la via legal que crea legitimitat internacional és la consulta vinculant. Tots els partits espanyols i, algun de català, s’han proposat unir-se al negacionisme vestit de constitucionalisme per impedir la independència de Catalunya a l’arrencada del procés. Tots saben que  el conflicte Catalunya/Espanya és un tema que no es pot defugir per la via del diàleg amb l’excusa malsonant de que la llei espanyola no permet la independència del territori català. No volen trobar solucions polítiques amb els representants de les institucions catalanes. El gran debat Rajoy/Sánchez del passat 14 de desembre ha sigut una bona mostra d’aquesta defugida del gran tema del que se n'ha vantat el President Rajoy per tota Espanya.

Hem sentit dir moltes vegades en precampanya i ara també als debats televisius, sense la presència del candidat Mariano Rajoy, que els partits d'àmbit estatal estan disposats a reformar la Constitució. Ja ho han fet els actuals dos partits majoritaris conservadors i socialistes, posats d’acord  a corre-cuita per sotmetre l’Estat espanyol als interessos creditors internacionals. Endeutar l’Estat per damunt del PIB per finançar les institucions financeres pagant els deutes els ciutadans i buidar el fons de pensions per manca d’ingressos de la Seguretat Social, és per el PP la millor solució per evitar el rescat.  Però una pujada del dòlar i dels interessos a pagar pel deute de l’Estat pot ser un mal auguri per la política de l’actual govern, decidit a continuar pactant amb qui sigui l’estabilitat parlamentària. Ni apujaran pensions ni podran abaixar els impostos. No podran reduir la despesa de l’Estat. Les desigualtats i la pobresa seguiran el seu ritme ascendent. Tornem a tenir el mateix nivell d’atur que el 2011. Res no ha passat de positiu ni ha servit de res l’austericidi del govern de Mariano Rajoy.

Mentre els socialistes parlen d’una Espanya federal que no concreten i, els joves de Ciutadans de suprimir el Senat i les diputacions provincials, eludeixen dir si Catalunya podria fer el seu propi Codi Penal, unificar tots els serveis policials del territori català sota comandament de la Generalitat, administrar els aeroports catalans,  decidir les infraestructures, les comunicacions ferroviàries, crear una política laboral moderna, organitzar la Seguretat Social i l’assistència social, crear una Agència Tributària que substitueixi l'estatal, regular la immigració i l'acció exterior, obtenir el reconeixement i respecte per la llengua catalana d’acord amb el Tractat de la Unesco de 2005 i, de la declaració de les Nacions Unides de 2009.

Els actuals quatre partits que es discuteixen el tall gros del Congreso de los Diputados han ignorat una vegada més els partits nacionalistes democràtics amb representació parlamentària, ni tan sols els han convidat a participar en el debat. No els convé que la gent els vegi i es posi a pensar. Accepten celebrar debats televisius sense els demòcrates catalans que procuren ignorar, si més no criticar. S’atreveixen a negar a Catalunya, com ha fet el socialista Pedro Sánchez, el dret de l’autodeterminació que reconeixen les Nacions Unides als pobles amb identitat nacional diferenciada i diferenciadora del territori de l’Estat on són. Com sempre, la representant del Partit Popular, la Sra. Saenz de Santamaria, com el mateix President  Rajoy, s’inflen a dir amb un castellà ben sonor que la llei impedeix qualsevol referèndum i no diguem ja la independència... Ens volen dins d’Espanya ex opera legis i no accepten ni voldran dialogar amb els representants de Catalunya després de les eleccions generals. Aquests partits només parlen de victòria i poder.

Els quatre partits d'àmbit estatal han volgut fer política televisiva prescindint de l’opinió pública catalana a la que tracten d’inestable i la menyspreen, no sols prescindint dels partits catalans, sinó a més presentant propostes que no coincideixen amb el pensament que justifica i defensa el fet nacional català. L’opinió pública catalana és amant de la llibertat i veu amb estupor com la política espanyola s’enroca en eslògans publicitaris, telegrames i expressions de desadreci a la minoria nacional catalana a la que es subestima per díscola i rebel. Perquè els demòcrates catalans pensen diferent que els que es diuen demòcrates espanyols dedicats a destruir totes les lleis fetes en legislatures anteriors per ampliar les llibertats i els drets socials.

Estan disposats de seguir igual, sense canviar res, sense oferir cap mostra de generositat i respecte pels valors catalans. Els quatre grans partits neguen tot caràcter nacional a Catalunya, com excusa per frenar les iniciatives catalanes d’autogovern. Els conservadors, es defensen parlant de la seva experiència de poder denunciar els nous partits com experiències promotores d’incertesa i d'inseguretat. Amaguen, però, a l’hora de parlar, la corrupció, que els ha acompanyat durant  tota la legislatura i la posició de domini dels bancs creditors dels partits. Dissimulen malament que tenen el mateix nivell d’atur que quan van arribar al poder. La política per la llibertat i els valors segueix per fer. Tot queda en paraules i l’opinió pública catalana no compta. No donen a més cap garantia d’acabar amb la corrupció ni aclarir tots els casos pendents. La gran solució prèvia a les eleccions per tranquil·litzar els seus partidaris ha sigut acabar de destrossant el funcionament de la Justícia posant límits de temps a la instrucció dels procediments. Investigació judicial sense mitjans és tant com dir llei de punt i final en la darrera llei de reforma de la llei d’Enjudiciament Criminal.

Els actuals dirigents polítics semblen disposats a ignorar que la democràcia no consisteix en dirigir la gestió de l’Estat sinó que  tot consisteix en posar límits a l'acció i la gestió dels interessos públics  de qui ha segrestat la sobirania popular, tot posant les grans decisions en mans de qui no gaudeix de representativitat perquè no ha sigut escollit per sufragi universal en unes eleccions lliures.
Cal que ens preguntem tots què és la democràcia i què cal fer per aconseguir-la com a forma de govern i de vida, com va fer Alain Touraine després de la caiguda del nazis. Hem de ser capaços de descobrir nous ideals de democràcia i posar-los en pràctica. No n’hi ha prou amb posar límits al poder de l’Estat i parlar de drets humans.

Pau Miserachs Sala - El Punt Avui


llegir mes

Silencis imposats en record de la dictadura

L'Estat espanyol, al que s'ha afegit el sindicat de funcionaris públics Manos Limpias amb una querella criminal presentada al Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Barcelona, ha decidit reprimir amb sancions econòmiques com acte de violència les xiulades pacífiques i festives  produïdes pel públic davant el Rei Felip VI mentre s’executava l'himne nacional espanyol al Camp del Barça el dissabte 30 de maig.


llegir mes

Espanya i Catalunya, quin model?

L'Estat espanyol modern s'ha fet a partir del s. XVIII seguint un procés centralitzador. Aquest Estat no ha canviat, ja que ha sobreviscut a monarquies, repúbliques, guerres civils, dictadures i el poder de l'Església catòlica espanyola. Podríem preguntar-nos ara si l'Estat és la gènesi de la nostra història.


llegir mes

Ja tenim Parlament!

El President d'edat Julià de Jòdar ha obert puntualment la sessió tot dient que la nova legislatura ha d'instaurar un nou model ètic.


llegir mes

La recomposició de la política

En el moment que uns dirigents demanen explicacions i dimissions als altres per les dades que van aparèixer com a resultats electorals a Catalunya el 27-S, caldria analitzar el que és i el que ha de ser la política catalana en les pròximes setmanes. No podran negar el PP i el PSOE que són els partits espanyols menys votats a Catalunya.


llegir mes

Estat propi: per fer què?

Sembla que no es plantegen ara vagues de fam a Montserrat, manifestacions de capellans, ni  noves caputxinades. Ara no es demana amnistia sense restriccions ni discriminacions, sense rancors ni odis. Com somiava en Xirinachs.


llegir mes

Quan l'alternativa és el poble

Hem cregut moltes vegades que la veu del poble seria útil per construir un sistema democràtic amb perspectives de futur. Acabada oficialment la dictadura amb l'autoreforma del 1976, hem participat a Catalunya durant anys en una democràcia de partits que no han arribat a posar-se d'acord per fer una llei electoral modèlica i trencadora per substituir l'espanyola del 1985 que encara apliquem a les nostres eleccions.


llegir mes



© Grup d'Estudis Polítics

Avís Legal

Política de Privacitat

Mapa Web

Uneix-te

Contacte