Grup Estudis PoliticsGrup Estudis Politics

Menu


PUBLICACIONS - Pensament polític

imagenes/foto.png
18-11-2017: MÉS QUE UN SENTIMENT

Un 24 de novembre de 1991, els diaris ens informaven d’un Congrés extraordinari dels socialistes catalans, en el que l’aleshores Vicepresident del Govern espanyol Narcís Serra , criticava l’ambigüitat del missatge de Convergència, afegint que “cultiven els sentiments per damunt de la raó, fent difícil el diàleg”.

Pocs dies després, el 7 de Desembre de 1991, Àngel Colom, llavors Secretari General d’ERC feia unes declaracions a  El Observador, en les que afirmava que la independència no és tant sols un sentiment, sinó una necessitat. Colom volia presentar ERC com l’alternativa d’esquerres al Govern Pujol i afirmava que no arribarien a acords amb   qui no acceptés iniciar un procés clar cap a la independència del país.

Les diferències i distància política entre ERC i PSC han sigut constants des de la recuperació de l’activitat del Parlament de Catalunya el 1979, malgrat el període de tripartit  en el que va participar Josep Lluís Carod Rovira com Vice president i l’operació Estatut.

Han passat els anys i les diferències sobre el futur de Catalunya entre els agrupaments  d’esquerres a Catalunya segueixen, com també l’esforç de les formacions de dretes per fer-se amb el vot de la gent sense ideologia o amb criteris molt primaris. Molts desconeixen el que és el significat històric d’un poble i el valor de l’autogovern. La bandera espanyola segueix onejant al Palau de la Generalitat. Ningú l’ha despenjada ni el dia 1 d’octubre, ni el dia 3, ni el 10, ni el 27  també d’octubre.  No hem llegit al Diari Oficial de la Generalitat la proclamació de la República Catalana, que,  per tant no és oficial.

Uns defensen la República i la legitimitat d’un Parlament que entenen dissolt anticonstitucionalment per el nou President no elegit de la Generalitat M. Rajoy.  Els  altres un sobiranisme polivalent que no els impediria assumir un nou règim autonòmic i contenir les ànsies d’independència per millors temps. Les lluites polítiques no són fàcils ni curtes quan l’objectiu és Catalunya.

A Catalunya, mentre seguia aquesta lluita per consolidar la nació i pel poder,  hem viscut i superat tota mena de crisis econòmiques i una implosió de la democràcia que ha acabat amb el bipartidisme que ens volia imposar  el règim electoral de la Constitució.  Hem vist com es feia compatible una democràcia liberal amb un capitalisme de mercat coincident amb les aspiracions de la democràcia participativa, quan els votants  d’esquerres esperaven assolir quelcom ben diferent,  quan la democràcia directa començava a agafar volada.

Ara ens ha aparegut l’autoritarisme d’Estat incorporant les patologies de la re centralització, la unificació i el domini hegemònic del poder central. L’Estat conviu amb els oligopolis, el predomini de l’economia financera i especulativa sobre l’economia real, més enllà de la corrupció, el frau i l’abús social, confirmant la societat de la desigualtat econòmica i  política que, de manera molt directe, condiciona l’evolució de les llibertats i la vida política. El poble calla, pateix i treballa. El poble sap que la lluita sobrepassarà persones i generacions. Equivocar-se, precipitar-se, no és rendir-se.

De l’entusiasme per la democràcia i les llibertats que ens van prometre a la mort del dictador el 1975, hem passat al desencís. El descrèdit de la democràcia constitucional del 78 o dels polítics que segueixen amb el conegut ara convé i ara no convé, ha arribat a Catalunya a un nivell prou elevat que arrossega igualment la manca de credibilitat dels polítics espanyols actuals que se serveixen dels partits com eines per fer-se amb el poder, un càrrec o un escó, al que s’aferren com carrera professional, per molts empreses de treball temporal. Consells d’administració, assessories ben pagades i altres prebendes són el premi a l’obediència i la política cega.

La política interna dels partits,  amb llistes electorals cooptades,  política negociada i de combinacions, parlamentarisme endogàmic amb diputats sense veu, eliminant gent de pensament lliure, practicada als partits espanyols i durant anys a Catalunya, ha introduït la pràctica de la corrupció i les intrigues com la porta  del poder,  mentre la perversió necessària segueix patrocinant l’empresa socialment conflictiva com a font principal de riquesa.  Precarietat, retallades salarials, convenis enlaire en són els instruments al servei de l’empresa  aideològica i apatriòtica que fugirà fiscalment de Catalunya, tot sabent que no teníem estructures d’Estat preparades i que algú es va precipitar o el van precipitar.

Per aquestes raons cal deixar de banda les incoherències electoralistes i construir una resposta vàlida a la difícil convivència i la realització dels drets nacionals de Catalunya que amenacen els que només  juguen amb la bandera espanyola i la raó de la força i el poder, com símbol d’ocupació colonial. No ens cal una pugna entre esquerres llunyanes i oposades, sinó una altra cosa, amb una nova cultura política i valors progressistes.

Es pot entendre una Catalunya depenent de l’Estat i sense sobirania? És admissible que a Catalunya tot lo català sigui substituït per tot lo castellà? És admissible que  l’Estat espanyol  negui a Catalunya el dret natural a ser Catalunya?

Pau Miserach


llegir mes

imagenes/foto.png
20-07-2017: Malestar i contrapropaganda

Parlen de moderació davant una situació de malestar generalitzat.  Segueixen tancats a resoldre el conflicte perquè no volen que se celebri el referéndum. Rajoy no varia la posició d'imposició hegemónica del Govern de l'Estat.

La Vicepresidenta   segueix dient que en 24 hores la Fiscalia pot carrega5r contra qui sigui. Mentre això passa, el Rei va de viatge a Londres a visitar la família reial británica, com qui va a veure al tieta.  En el Parlament británica, rebut com hoste d'excel·lèncioa va i demana la finca de Gibraltar com qui demana un regal que sap que o li donaran.  Gibraltar és i seguirà sent territorio británica. Les protestes per la ingerència espanyola ja s'han fet sentir  al Regne Unit. Segueix la campanya antireferèndum als diaris de Madrid i algun de Barcelona. Es ptractica l'autocensura informativa. Hi ha coses que no cinvé que se sàpiguen i no es diuen. Per la seva banda, Pedro Sánchez ha vingut a Barcelona un 15 de juliol, a proposar una política refregit del penaament socialista espanyol, ben lluny del pensament de Pasqual Maragall.

La nova utopia sociaista és la de l'Espanya federal mab el reconeixement  de Catalnya com una nació cultural. Concepte nou en política que podría  intentar donar la volta a la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que va negar Catalunya com a nació. I d'això en diuen la Declatració de Barcelona. Els socialistes espanyols saben que dins del partit  no tenen unanimitat en el posicionament ni prou força per imposar un canvi express de la Constitució,. El PP i Ciutadans no volen i ja està tot dit. Cap canvi. L'Estat es reserva el dret de seguir discriminant Catalunya i aïllar-la internacionalment. E·s t5racta de fomrntar el caos i el descontentament a Catalunya contra el seu propi govern,  dir que les unes són com els waters, que si votem no servirá per res. Es tracta de seguir ignorant el pensament català, fugir del penasqment republicà.. Iceta no creu que la Constitució pugui ser discutible o il·legal, quan tots sabem al cap dels anys que part del text fou imposat per fonts extraparlamentàries i que la mateixa monarquia no va voler sotmetre's a un referèndum. Era important seguirn declarant morta la República que Francio havia  abolit. Poc importa que la Constitució haguem descobert és una transposició de les lleis bàsiques del franquisme,   decorades i dissimulades amb el text de la Convenció europea dels Drets de l'Home i els Drets Humans com a criteri d'interpretació de les lleis aplicables. Espanya reconexia el Dret Internacional dels Tractats, però el Govern no el vol aplicar. No els convé perquè posa en pèrill el monopoli conservador i contradiu les sentències del Tribunal Constitucional. Segyeuixen existint les dues Espanyes, la de l'aixecament militar franquistra  i les dretes españoles contra la República amb  la guerra civil desencadenada contra els drets socials i les llibertats republicanes, contra Catalunya que no es resignava a viure sota la política de l'amistat nazi. Banderra vedfde a les platges i bandera roja a la política española.

A Catalunya volem un país on la gent treballi en lloc de malgastar els bens públics i viure de sous  indignes  que no es corresponen amb els dels treballadors. La repúblic els iguals i dels drets socials  és un futur indiscutible tot i respectant la llibertat de mercat. WEns volen buidar el cap de la idea catalana. No volen que perturbem la pau de la victoria aquells que ens han volgut allunyar de la política monopolitzada per el govern de l'Estat fent desaparèixer el passat amb una Constitució dissenyada per crear falses espectatives i il·lusions fàcilment esborrables des del poder. Unes autonomies administratives i la resta intocable era tot el disseny. Cap altra hotritzó que el de play boy i l'alienació,  no trencar tabús. Jovent sota l'alienació. El deliri era creure que Catalunya desaparexeria sota la seva esterilitat política aizí qualificada per Rajoy. Po0c importen al Govern de l'Estat els greuges dels catalans ni l'engany públic. Es tracta de doblegar els catalans a l'obediència parlant d'afavorir el conjunt dels espannyols. I adverteixen de nou que respondran al Govern català amb  la "raonable força de la llei". No existeix altre diàleg que l'ús de l'aparell judicial i la reporessió económica  per fer que el desafiament sobiranista no tingui la més mínima possibioitat d'èxit. Volen fer prevaldrá l'Estat de dret espanyol contra el referéndum cataalà que reconeix el dret internacional.

Els hem de recordar com la cançó que som i serem gent catalana, tant si és vol com si no és vol. Catalunya no es partidària del model de règim autoritari vestit d'acord amb la llei i la corrupción. Han desencadenat un presidencialisme de fet encadenat a la corrupción que és el primer pas cap una dictadura del líder del partit dominant.  Escoltar-se a si mateix n'és la demostració d'aquesta manera de ser i de fer.. De dictadures i dictablandes ja en tenim experiencia, com també sabem que les dictadures no són eternes  com tampoc ho són les lleis injustes i els estats de dret que neguen l'Estat social. La violencia és una negació de l'estat. L'utiltzacio dels poders de l'Estat al servei del poder central també ho és.  Utilitzar els instruments de poder contra els que s'oposen als dictats aritraris del Govern, la supèrbia i la petulancia dels que es creuen intocables, desmotra la manca d'orientació ética i soc ial dels qui manen, els qui converteixen l'Estat en l'ordre de la justicia, en lloc de fomentar el benestar, les llibertats i el respecte als drets nacionals de Catalunya tabtes vegades negats i abolits.


llegir mes

imagenes/foto.png
02-07-2017: ENCAIX IMPOSSIBLE

Diuen que els problemes de convivència entre Catalunya i Espanya existeixen per ser massa semblants catalans i espanyols. Es fonamenta aquesta similitud, sense base científica, en forma de fer de les elits econòmiques que no han fet altra cosa que apropiar-se de les institucions per utilitzar-les en interès propi. El poble no compte perquè els partits polítics han fet de la política una tasca professional i s’han convertit en associacions de funcionaris, practicant l’endogàmia.

La política catalana és ben diferent de la que es practica a altres territoris espanyols. Mai se’ns acudiria fer una llei mordassa, copiar o intentar mantenir el bipartidisme oficial a Espanya. Anomenar funcionaris a dit amb categoria de càrrecs de confiança, és un menyspreï per els professionals de l’administració que hi han arribat guanyant oposicions o amb concurs públic. Voler solucionar l’atur convertint en funcionaris, a sou públic, no és una política que es vulgui practicar a Catalunya, ni tant sols per les esquerres que creuen i volen la llibertat i seguretat jurídica igual per a tots.
Tota limitació de drets i llibertats feta per llei ales Corts Espanyoles no és ben vista a Catalunya que tot seguit en pateix les conseqüències, I no parlem del front constant d’Espanya contra la llengua i la cultura catalanes.
Hi ha polítics de Madrid que creuen que el conflicte català s’ha de resoldre inhabilitant dirigents polítics catalans, desallotjant si convé el Parlament de Catalunya, com demana l’ex ministre Sr. García Margallo, perquè els diputats catalans no segueixin manifestant la seva voluntat independentista. Al govern del Regne d’Espanya i al Rei Felip VI els molesta que Catalunya vulgui la independència i ser Estat europeu. El millor és portar-los a tots al jutjat i substituir-los per l’article 155 de la Constitució per gent addicte al règim espanyol, submisa i no conflictiva, si pot ser addictes o militants del partit polític que governa Espanya.
La reflexió és ben senzilla: qui té el poder té el dret a l’ús de la força i servir-se’n per les seves finalitats a les que dona força de llei. Però aquesta política de convertir l’estat de dret en un règim de conveniència, allunya la governança d’un règim democràtic que converteix en una formalitat i en una farsa política, d’arrels tràgiques.
Es vol desnacionalitzar continuadament Catalunya coma solució definitiva. Es un plantejament que ens recorda habitualment el filòsof unionista Fernando Savater, que no creu en el poble, sinó en l’Estat desnacionalitzat, negant el dret natural dels pobles, com el català, a convertir-se en Estat. Amb aquesta teoria acusen la religió nacionalista que vol substituir al territori català la democràcia espanyola creant nous privilegis com les religions.
No entenen doncs els teòrics de l’estatisme centralitzat que existeix un sistema que parla de la igualtat de drets i deures, de la tolerància, del respecte a les creences alienes, de l’acceptació de la voluntat majoritària d’un poble expressada a través de les urnes mitjançant el sufragi universal.
En els nostres dies, gairebé no i ha diferència entre la política de les esquerres i les dretes espanyoles contrària al dret de Catalunya a la seva lliure determinació com a poble definit. Els uneix a dretes i esquerres tradicionals espanyoles submises a la monarquia hereditària de la família Borbó creada per la dictadura,, l’esperit de domini hegemònic contra un poble amb identitat pròpia que no reconeixen, intentant generar noves identitats sense opció, doncs no escolten ni volen escoltar la veu del poble català.
Hi ha qui diu, en canvi que l’èxit dels pobles depèn de la qualitat de les seves institucions que fan el país pròsper, però més si impedeixen a les elits de convertir el país en un patrimoni familiar, gaudint de totes les avantatges, permetent el funcionament correcte del principi de la igualtat d’oportunitats, potenciant totes les llibertats barrant el pas a la competència deslleial, l’abús de posicions privilegiades i els monopolis de fet.
El conflicte entre dos sistemes de vida és inexistent si mirem l’actuació diària dels pobles en l’esforç per sobreviure amb salaris de misèria i la precarietat instaurada per la dreta governant a Espanya. Tots dos pobles es mereixen quelcom millor. Radicalment s’han d’eliminar tots els abusos i la corrupció característica del darrer període de govern conservador, hereu del període de govern socialista espanyol anterior inaugurat per Felipe Gonzalez.
Fem doncs les coses de manera que interessi tant al poble honest, sincer i modest el camí cap l’autogovern real com també a un ampli sector de professionals, creatius, empresaris i inversors convençuts de les avantatges de construir un país nou.
Aquesta és la nova majoria plural que convé a una Catalunya democràtica, participativa i pacífica, oasi de seguretat, territori de creixement econòmic i benestar social. No la que vol imposar i protagonitzar l’Estat espanyol amb l’amenaça, la difusió de la política de la por i la implacable persecució dels que clamen llibertat i les limitacions financeres i pressupostàries de la Generalitat.

 

Pau Miserach


llegir mes

imagenes/foto.png
09-06-2017: Preparats President

La gent que creu en una Catalunya rica i pròspera s’adhereix a la campanya per la celebració del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya iniciada finalment aquest 9 de juny per la Generalitat de Catalunya amb la presentació de la data i la pregunta.

Han sigut moltes les maniobres polítiques del Govern del Regne d’Espanya  per impedir la lliure expressió política del poble català per la determinació del seu futur status polìtic, econòmic, social cultural.

Les 18 negatives de l’Estat a  adequar la legislació o no impedir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, unides a la constant mostra d’autoritarisme amb l’expressió presidencial del Govern espanyol “no quiero”, a més del precedent de les sentències del Tribunal Constitucional del 27 de juny de 2010, de 25 març 2014, interlocutòria de 14 febrer 2017,  contràries al referèndum , justifiquen democràticament i d’acord amb el dret internacional i de les Nacions Unides, aquesta decisió de la Generalitat de Catalunya emparada en el mandat democràtic i la decisió de la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya.

Han sigut moltes les mostres de hegemonia política  i negatives a facilitar des del Regne d’Espanya la celebració d’un Referèndum de lliure determinació del poble de Catalunya pactat amb l’Estat espanyol que ha mostrat sempre la seva oposició política i incompliment reiterat de la seva obligació de reconèixer l’existència de la nació catalana.

S’ha volgut mantenir  Catalunya des de l’Estat en una situació de domini hegemònic i insolidària, de precarietat financera i competencial que impossibiliten el seu lliure desenvolupament coma comunitat social i cultural ben definida.

El Govern del Regne d’Espanya i els partits que el representen a Catalunya, buidant de sentit la clàssica divisió de poders, no han volgut reconèixer les ànsies del poble català de viure en llibertat en una societat de progrés, amb Estat i govern propis.

L’anunci  decidit de la voluntat de celebrar el referèndum d’autodeterminació liquida la inconcreta i no definida proposta federal del Partit Socialista espanyol, dins del Regne d’Espanya, de Granada 2013,  per inconsistent i impossible, a més per la negativa també del Govern actual amb majoria parlamentària conservadora a Espanya al Congrés dels Diputats i al Senat.

Sense parlar d’enfrontament institucional de qui exerceix els seus drets com a democràcia, la mobilització de la ciutadania contra  les accions judicials i  les accions polítiques de l’Estat, se suma a les mostres d’adhesió i d’alegria de la societat catalana  per l’anunci de la data i pregunta pel Referèndum, amb la seguretat de que aquesta decisió del Govern de la Generalitat fidel al mandat democràtic rebut del poble de Catalunya  obre noves perspectives de creixement,  solidaritat i benestar a la nació catalana.

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics


llegir mes

imagenes/foto.png
24-04-2017: Referèndum com a necessitat

Finalment, com era d'esperar, han intervingut les Nacions Unides en el conflicte Catalunya-Espanya. Una carta de l'expert independent de l'Alt Comissariat dels Drets Humans Sr. Alfred de Zayas tramesa a l'ambaixadora espanyola davant de les Nacions Unides, Sra. Menéndez Pérez, amb data 30 de gener, posa en relleu la preocupació de la institució internacional per la manca de diàleg i fa l'oferiment per “discutir la situació actual en el context de les obligacions d'Espanya per virtut del dret internacional de drets humans”.

El Sr. De Zayas recorda, en la seva carta comunicant a l'ambaixada la seva disponibilitat per al diàleg per trobar solucions, que el dret dels pobles a la lliure determinació està consagrat en el primer article del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. També recorda l'expert designat per les Nacions Unides l'existència d'un informe presentat a l'Assemblea General, l'any 2014 (A/69/272), centrant el dret a la lliure determinació com clau per l'ordre internacional previst per la Carta de les Nacions Unides, assenyalant que “el referèndum és un mètode fiable per sondejar l'opinió pública i evitar un consentiment artificial, a fi de garantir l'autenticitat de l'expressió de la voluntat pública en un entorn lliure d'amenaces i de l'ús de la força”. El Sr. De Zayas comunica a la missió diplomàtica espanyola davant de les Nacions Unides la seva preocupació per l'operació de descrèdit contra els dirigents polítics de Catalunya, la declaració del procés participatiu del 9-N com a il·legal i els judicis contra dirigents polítics. Adverteix tanmateix que la realització de la lliure determinació, interna o externa, és una estratègia important per a la prevenció de conflictes i demana rebre comentaris del regne d'Espanya, ja que entén que la negació de la lliure determinació genera conflictes. Les Nacions Unides han iniciat la seva intervenció en el conflicte recollint informació. Els queda per saber que Catalunya és un poble ocupat i annexionat a un estat contra la seva voluntat que gaudeix del dret a recobrar les seves institucions, drets i llibertats com a estat. Aquesta gran veritat, que el govern d'Espanya amaga, és definitiva per declarar la condemna de la situació a la qual aquest govern porta, enrocat en una legislació obsoleta i contradictòria amb les obligacions derivades de l'aplicació del dret internacional a Espanya, negant-se a atendre la reivindicació catalana de celebrar un referèndum d'autodeterminació que beneeix l'Alt Comissariat de les Nacions Unides pels Drets Humans. L'escàndol internacional ja està servit. És on l'orgull de l'Espanya imperial sense imperi no hauria d'haver arribat. A Madrid, encara hi són a temps, de rectificar abans que l'assumpte vagi més amunt. Els temps de “jo mano i ningú m'ha de dir el contrari” s'han acabat. Els exemples del Quebec i d'Escòcia són l'avís per al govern d'Espanya que la democràcia no és quelcom d'ús limitat. Els propòsits fundacionals de la Carta de les Nacions Unides, de 1945, que inclouen el dret dels pobles a la lliure determinació i el respecte al principi de la igualtat de drets hi són no precisament per ornamentar el Palau de les Nacions ni per editar fullets turístics.

 

Pau Miserach 
PRESIDENT DEL GRUP D'ESTUDIS POLÍTICS


llegir mes

imagenes/dra.jpg
10-04-2017: Les esquerres i la democràcia

Les esquerres porten al seu ADN les idees de llibertat, justícia i igualtat. Tots son principis essencialment democràtics que no tenen sentit els uns sense els altres i que exigeixen un marc polític, econòmic i social adequat per fer-se realitat.

Per constituir una societat governada d'acord amb la voluntat de la majoria cal que s'estableixin unes regles del joc en què representació i participació ciutadana s'organitzin harmònicament i equilibradament, on les persones tinguin un accés a la cultura i a la informació per tal de poder decidir adequadament i on la justa distribució de la riquesa impedeixi que grups d'interès o de poder econòmic decideixin pels ciutadans.

La democràcia es desenvolupa en un àmbit d'avenços tecnològics, de propostes culturals, en la comunicació, etc. que impliquen un continu replantejament de l'articulació de la convivència ciutadana, del contingut i del format dels pilars de la democràcia. No hi ha res definitiu, tot està en transformació. No podem deixar de qüestionar-nos: Qui governa aquesta transformació? En base a quins principis? Amb quins mitjans o instruments la implementem? Partint de les idees i, sobretot, de les accions és l'esquerra capaç de liderar la transformació i l’aprofundiment democràtic de la societat? Com evitar l'exclusió dels sistemes educatius i salut? Com socialitzar la feina o organitzar la seva convivència amb la robòtica i la intel·ligència artificial? Com fer-nos iguals davant de la justícia i democratitzar la distribució de la riquesa?

En relació amb l'aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2017 hem viscut lamentables episodis de la mà d'una esquerra que continua la caduca política del poder representatiu que actua com una casta.

Una diputada de Catalunya Sí que és Pot votà a favor d'una proposta de la CUP referent a la dotació pressupostària sobre un eventual referèndum d'autodeterminació català. Com a conseqüència, el portaveu del seu grup ha realitzat diverses declaracions als mitjans, tendents a desqualificar-la personalment i políticament aplicant la casposa màxima de "Qui es mogui no surt a la foto".

Davant l'incident es plantegen diverses preguntes que afecten tant la vida democràtica de les institucions com a l'esquerra: És d'esquerres el plantejament casernari de l’autoritarisme de votar "per collons" l’encerti o no, sigui compatible amb l'ètica personal o no, el que digui el grup? Una tal actuació té la seva base en l'anomenat "centralisme democràtic", en la llei de societats anònimes, o simplement en la llei de l'embut que tan bé s'aplica el PSOE? El mandat entre l'elector i el representant resta ben constituït quan hi ha milers de votants de CSQP que estan pel dret a decidir en aquest i en molts altres temes amb permís o sense del Partit Popular? Ha de sotmetre la diputada el seu raonament polític, la seva ètica i la seva voluntat al mandat del grup? Davant de qui ha de respondre la diputada, davant el grup o davant els seus votants? Qui són els seus representats, una massa informe o persones concretes?

D'una banda es desqualifica la diputada per dissident i indisciplinada mentre, per una altra, es practica el filibusterisme polític intentant diferenciar entre dues partides que fan referència a un Referèndum que, sent pactat o unilateral, s'exclouen mútuament però que, alternativament, la seva realització exigeix una mateixa i única disposició pressupostària.

Sens dubte més els valdria obrir un debat en profunditat i fer propostes serioses sobre el sistema electoral, el tipus de representació a què dóna lloc en relació amb la participació ciutadana i la capacitat de decisió i control popular en els assumptes públics.

Sense cap dubte, el sistema electoral vigent a la Catalunya autonòmica només serveix per perpetuar la partitocràcia poc propera, per no dir aliena, a la voluntat de l'electorat. L’ "esquerra" majoritària sembla satisfeta amb un sistema que l'afavoreix mentre que la minoritària denuncia el sistema que li origina una infrarepresentació. Tot i ser un problema, aquest és un problema més lligat al finançament dels partits que dels electors que no es veuen representats per uns o altres. Es troba a faltar que no es posi en el centre del debat la qualitat representativa del sistema electoral que derivaria de la relació de proximitat entre elector i elegit que es produeix com a conseqüència de l'elecció per districtes uninominals en què l'elegit/da ha de retre comptes directes de la seva activitat als ciutadans del col·legi electoral que representa.

No es rendeixen comptes davant l'elector sinó davant els que manen al partit. És això d'esquerres?

L’electe es deu a l'electorat de la seva circumscripció que es qui el vota pel seu compromís i també, per la seva adscripció ideològica. En conseqüència, el parlamentari representa i interactua de manera que, el corresponent portaveu del grup parlamentari li pot suggerir però sempre evitaria criticar-lo en el cas de no ser submís a les ordres de l'aparell del partit. Si volem que el representant respongui a la voluntat política dels seus electors hauríem d’estrènyer al màxim els seus vincles de proximitat. No sembla, per contra, que les llistes obertes que tant enamoren alguns personatges de l'esquerra puguin ser un recurs útil a aquest fi.

En l'estreta relació que s'estableix entre esquerra i democràcia participativa, el dret a l'autodeterminació dels pobles ocupa un lloc central. En aquest cas és el referèndum el millor instrument de la democràcia directa que permet proclamar la seva voluntat a un poble sobirà. La ciutadania de Catalunya té el dret a decidir sobre el seu futur. Aquesta afirmació és inqüestionablement d'esquerres i, per això, hem de defensar-la amb tota l'energia davant d'aquells que pretenen evitar l'exercici del dret a decidir.

El dret internacional és terminant en la pregunta plantejada en un referèndum ha de ser binària: Sí o No. Només sent independents, en el debat constituent, podrem decidir de manera efectiva els elements que defineixen al nostre estat. És aleshores i no en un altre moment quan el debat sobre federacions o confederacions tindrà lloc. L'unionisme monàrquic i l'unionisme que es vesteix de federal tenen un mateix objectiu: evitar que el nostre poble s'expressi en referèndum. És això ser d'esquerres?

Avancem en la democràcia participativa, no utilitzem mètodes de domini partitocràtic sobre els representants de la ciutadania, exigim sense subterfugis que el dret a l'autodeterminació del poble català, el referèndum, es faci efectiu, sense mes dilació. Això és, en definitiva, ser d'esquerres.

Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana



llegir mes

imagenes/foto.png
27-12-2016: EL REI HA PARLAT

Per Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis polítics

 

Fa uns dies, concretament el dia 17 de Desembre de 2016, en l’avant sala d’una reunió a Catalunya de la cúpula del PP  a la Vicepresidenta del Govern d’Espanya Sra. Soraia Sáenz de Santamaria ens recordava el criteri del Govern: “El referèndum no és un mandat democràtic”.  Aquesta senyora amb funcions de govern s’ha atrevit a dir que el referèndum que demana un poble per decidir lliurament el seu futur polític és quelcom no democràtic, anteposant el domini d’Espanya a la democràcia dels drets fonamentals, com el de l’autodeterminació que no cal estigui escrit en una Constitució, perquè ho està en la Carta Fundacional de les Nacions Unides, de 1945.

La Constitució no diu el mateix que aquesta senyora. Hi trobem la paraula referèndum mirant una mica el text articulat, però la Vicepresidenta va aprofitar, marcant distàncies amb el govern de la Generalitat,  per recordar que el govern espanyol també mana a Catalunya, dient que “són el govern d’Espanya i també el govern  a Catalunya i dels catalans que ens han votat i molt”. Al mateix temps rebutjava el referèndum que demanen els catalans. Segons la Vicepresidenta, instal·lant-se despatx a la delegació del Govern espanyol a Barcelona,  “el Gobierno lo es de Catalunya, i  va a estar aquí”.

.El 14 de Desembre, el President Rajoy  aconsellava el President Puigdemont a fugir dels extremistes de la independència de Catalunya de l’Estat espanyol i de la radicalitat democràtica, ara que el Pare benedictí Hilari Raguer diu que no és pecat ser independentista. Aquesta mena de consells dels governants espanyols són un avís com el de la música que tenen preparada pels representants polítics de Catalunya. El cas Mas amb judici Oral assenyalat pel proper 6 de febrer, el cas Forcadell i els darrers requeriments ara al President Puigdemont i al Vicepresident Junqueras son la guia de l’estratègia espanyola.

La vigília de Nadal, que és la gran festa familiar catalana i l’aniversari del traspàs del President Macià, el Rei Felip VI d’Espanya i VI de Castella ha estat notícia per 15 minuts de programació a totes les cadenes de televisió d’àmbit estatal, excepte al País Basc i Catalunya. El missatge que ja està penjat a la web de la Casa Reial és una notícia institucional ben promocionada i presentada per abans del sopar de Nadal i de la missa del gall.

Però com tota notícia, no sabem si li van dir al Rei que la notícia, a Catalunya l’endemà, seria substituïda per la ofrena de flors del Govern català a la tomba del President  Francesc Macià a Montjuic. La oficina mediàtica de la Casa Reial segurament no ha pensat que voler ser només notícia oficial i d’advertiments subliminars no ajuda a entrar en el cor de la gent catalana. Francesc Macià si n’és part, com l’afusellament de matinada del President Lluís Companys, capturat a França per la Gestapo i condemnat per “rebelión militar” el 1940, en un sumaríssim militar.

Efectivament, a les 21 hores del 24 de Desembre apareixia puntualment en la petita pantalla el jove Rei, ben vestit i amb la cara neta i ben cuidada, com els executius de famílies benestants, parlant amb un ritme pausat i seré com la cançó “Estaré”  de Miguel Bosé que va cantar aquest mític cantant en un especial després del programa “telepasión”, que era l’atractiu de la 1ª cadena per aconseguir audiència.

El Rei no va seguir un ritme accelerat, ni “allegro moderato”, sinó que  ens va parlar de l’avui i de l’avenir del disseny oficial d’Espanya vista per ell i pels seus assessors que no són pocs.

Hem vist un Rei  que no ho és per la gràcia de Déu, sinó per la llei dels homes. No vol ser igual entre els iguals i els desiguals. És el Rei del domini hispànic i ens vol sotmesos a la llei que sosté com una crossa la institució monàrquica.

El seu discurs ha sigut com una col·lecció de telegrames curts de diferent continguts, però amb una sola idea de recull d’expressions d’aparent generalitat ambigua per quedar bé. Ha afirmat  l’Espanya gran, la dels que paguen impostos i la dels que els reben i gasten per diferent finalitats. No ha dubtat en recordar-nos allò de la unitat d’Espanya. La fórmula més precisa i literària ha sigut parlar de cohesió i convivència.

El Rei  s’ha manifestat de nou obertament contra la independència de Catalunya,  argumentant i defensant el poder de la llei que ho ha d’impedir.  Això si, amb més estil i finor que els mitjans que bombardegen a diari contra el secessionisme català com si fos la guerra de les Galàxies. El Rei s’agafa de nou a la llei positiva que permet impartir càstigs als rebels catalans per via judicial.

La hostilitat anunciada i quer ha d’executar el Govern d’Espanya, serà doncs la de la llei administrada per el poder judicial que és la situació que compromet menys la Corona. afavorint el catalanicidi polític.

D’aquesta manera parlant de la prohibició de vulnerar la llei, segons una interpretació més que anta jurídica de les pròpies lleis, ha sigut taxat d’inacceptable el greuge 46 presentat pel President Puigdemont i no hi haurà diàleg sobre el referèndum.  Abandonant la promesa neutralitat de la Corona, el Rei, fill de Rei,  ha desautoritzat d’aquesta manera la reunió pacient del Pacte Nacional Català pel Dret a decidir, ara convertit en nova reunió política celebrada el dia 23 de Desembre en Pacte pel referèndum pactat amb l’Estat.

El Rei ha parlat de diferents temes. Però no ha atacat l’essencial que són els problemes socials dels desnonats, els emigrants nous amb carrera i motxilla que en diuen mobilitat exterior, els que són maltractats per empresaris sense escrúpols, els vells pensionistes que han de mantenir tota la família amb baixes pensions i sense altres ajuts que els de Càritas, la Creu Roja, el Banc dels aliments i les parròquies i veïns i veïnes que fan el que no fa l’Estat. Tampoc ha parlat als milers de immigrants africans i d’Amèrica llatina, que no disposen molts ni de targeta de residencia. Cap  esperança pels no espanyols. Ha fugit de parlar  en defensa de la societat vulnerable. No és el Rei del poble.

El discurs  no fa exclusió del Codi Penal que s’aplica  amb querelles de la Fiscalia General de l’estat espanyol  contra l’actuació crítica i irònica  o simbòlicament de protesta dels que no rendeixen pleuresia a Sa Majestat, el xiulen en actes públics i no l’aplaudeixen, trenquen o cremen la seva fotografia i    també la posen cap avall. Com a Rei legal, la Constitució l’empara per damunt de les lleis, però la protecció no el fa immune a la crítica i a veure i sentir coses que no li agradin. El delicte d’ofenses a la Corona que encara llegim al Codi Penal no correspon als temps de la democràcia definida per la Unió Europea en el Tractat de Lisboa de 2006, la llibertat d’expressió i la tolerància. Però no diu la seva posició davant la recomanació europea de despenalitzar les injúries. Ho deixa també en mans del que disposa l’aplicació de la llei    segons convé.  Ara per atemorir i dissuadir. Reconeixeran el dret a la protesta pacífica i sonora en lloc de voler emmordassar la llibertat? Serà possible derogar per fi part del Codi Penal i la llei mordassa de la legislatura anterior?

En ple Nadal, temps de pau pels homes i dones de pau, el Rei no ha demanat perdó pels errors del Govern d’Espanya de posar la justícia contra el dret dels pobles reconegut internacionalment a la llibertat, a la secessió democràtica  i pacífica.

El Rei constitucional d’Espanya no facilitarà cap amnistia, No voldrà permetre que un dia es pregunti al poble que digui lliurament amb un acte de sufragi universal si vol Monarquia o República.  Per això diu que és obligatori respectar la llei i no podem vulnerar normes que   garanteixen la nostra democràcia, doncs fer això segons ell empobreix la societat i no ens hem d’empetitir. Ha fixat com horitzons construir, enfortir i engrandir d’acord amb la llei espanyola. Però no diu res de modificar, millorar fer una lectura democràtica de les lleis i adaptada a la realitat social.

En definitiva, el Rei no s’ha desviat del discurs oficial de sempre, parlant enguany amb més cura procurant l’aflorament del conflicte real, fent veure que el conflicte Catalunya/Espanya no és cosa del Rei sinó de no permetre vulnerar la llei.

Ha fet creure que passava de puntetes parlant de valors  de respecte i tolerància que no ha concretat,  per preparar els joves més lliures i més capaços.  I per això demana fe en el futur d’Espanya que considera un patrimoni de tots. Molt literari aquest discurs, però rigorosament incert en una societat profundament desigual i una política d’Estat desacreditada per la corrupció, els interessos personals dels que manen per damunt dels generals, la no regeneració democràtica de la política i la manca de transparència.

El Rei ha parlat en un programa televisiu fet a mida i conveniència dels interessos de la Casa Reial, però no com igual entre iguals. Ha dit coses inconcretes als espanyols  i ha llençat un nou missatge de preludi de coerció i persecució contra el poble català  avisant que “saltar-se la llei porta a enfrontaments estèrils”. El problema és que només és refereix a la llei del domini sobre Catalunya que no és llei admesa pel dret internacional des de la creació de les Nacions Unides ni es pot considerar un valor democràtic.

Amb aquest nou discurs el Rei ha demostrat una vegada més no ser neutral com va prometre el 19 de Juny de 2014. El que ha dit no beneficia l’estabilitat del sistema polític i menys encara és una via de cohesió entre els pobles peninsulars quer avui composen Espanya. Només coneix un país i desconeix oficialment els països catalans.

Aquest Rei parla a més en un infinitiu que el col·loca aparentment en la indefinició, en el passat, però no en la neutralitat política i el respecte a les llibertats a que tenen dret de manera irrenunciable i imprescriptible els catalans. Aquest Rei que ha seguit estudis universitaris sap  que la convivència democràtica a Catalunya  no es fa en el respecte a la llei tan sols, sinó en les actituds, l’equitat i el pacte, els costums, les tradicions culturals, la llengua i l’esperit de Catalunya i el reconeixement de la dignitat nacional de tot un poble, la tolerància real, el coneixement i el respecte a les llibertats i drets de la ciutadania.

Del discurs del Rei se’n desprèn que Espanya no ha evolucionat en paral·lel a la història contemporània europea i no ha donat resposta adequada als reptes sorgits de les transformacions de la societat.  La societat canvia, però les lleis no s’interpreten ni apliquen d’acord amb aquest canvi. Ha oblidat que els drets humans són el substrat ètic i  moral de la nostra societat. No és concebible reconèixer com a democràtic un Estat que ignori els Drets Humans tal com han sigut definits per les Nacions Unides i les Convencions internacionals que exigeixen siguin la veritable base de tot ordenament jurídic.

El Rei no ha parlat de l’absolutisme de partit que pretenen els populars tot i no havent guanyat escons suficients en les passades eleccions, mostrant-se favorable a aturar el procés democràtic català, enrocar-se, com el Govern d’Espanya, en els límits imaginaris de la Constitució contra l’impacte de la reclamació  de Catalunya per pactar la celebració un referèndum vinculant i amb totes les garanties, que tots sabem s’haurà d’acabar convocant pel Parlament de Catalunya en forma unilateral. Dinamitar les institucions catalanes com pretenen alguns, no serà la solució ni l’activitat s’ajusta al principi de legalitat ni als principis de la mateixa Constitució convertida en arma de combat junt amb el Codi Penal, contra els representants polítics catalans.


llegir mes

imagenes/pau4.jpg
23-12-2016: Renovar la democràcia

Publicat al blog de SOBIRANIA I JUSTÍCIA

 

Pau Miserachs. 

 

El Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra Sr. Ferran Requejo, en un article a la Vanguardia el 18 de novembre de 2007, classificava les democràcies actuals en liberals i no liberals, entenent aquestes últimes com les que accentuen els elements democràtics tot arraconant els de caràcter liberal. Aquest plantejament pot perjudicar greument i fer desaparèixer el pluralisme, les llibertats i l’estat de dret amb la confusió de poders centrada en el governant electe.

El Professor Requejo advertia de l’aparició i ascens dels populismes com aspectes foscos de la democràcia sense liberalisme. Però no s’ha de confondre populisme amb moviments socials reivindicatius de drets negats pel poder, o la manifestació d’un poble com el català que exigeix any rere any l’exercici del dret a l’autodeterminació que li nega el Govern de l’Estat.

Aquesta situació pot produir-se tant en sistemes de dreta com d’esquerres, doncs encara trobarem avui moviments polítics ancorats en el dogmatisme del passat, despullats d’humanisme i de respecte a la dignitat de la persona. Aquest dogmatisme està nodrit de nacionalisme agressiu disposat a impedir qualsevol plantejament jurídic contrari a l’oficial. Com una nova forma de censura del pensament, els governs dogmàtics s’imposen amb més facilitat en les democràcies sense llibertat i controlades per l’establishment.

L’any 1976 s’iniciava a Espanya el desenvolupament polític democràtic per la via de la reforma de les lleis fonamentals de l’Estat. Aquesta reforma o substitució de lleis s’havia de fer en seu parlamentària i presidit pel debat de tots els corrents que reclamaven la implantació d’una democràcia a la mort del dictador.

Uns pocs seguidors de la “cruzada” que va desencadenar una cruel guerra civil l’any 1936 i una sagnant repressió fins a la mort del dictador l’any 1975, creien que a la mort de Francisco Franco romandria inalterable el sistema polític piramidal que havia creat el dictador, amb la successió d’un Rei que prendria el lloc del dictador i seguiria amb el mateix sistema considerat constitucional amb lleugers retocs.

Mort el dictador, per donar continuïtat a la legislació de la dictadura, es volia fer una nova Constitució basada en la legalitat de la Constitució vigent el 1975, que segons afirmaven els defensors del règim franquista, eren les lleis fonamentals del règim, la llei de Principios del Movimiento Nacional i el Fuero de los Españoles, a més de la Llei Orgànica del estado de 1966 creada pel celebrat Ministre franquista d’Informació i Turisme Manuel Fraga.

Un dels obstacles per la reforma que haurien de fer unes corts constituents era creure que els principis del “Movimiento Nacional” proclamats per llei el 1958 eren intangibles, inalterables i permanents. La millor garantía fou creure que posant al davant de la reforma homes del Movimiento Nacional les coses seguirien sense alteracions del sistema que les lleis a derogar protegien.

Per la via evolutiva que va assumir tota l’oposició excepte els partits republicans que no foren legalitzats com ERC, es volia legitimar el règim franquista que les democràcies occidentals van tolerar com aliat contra el comunisme en plena guerra freda i davant l’aparició dels tercers països no arrenglerats. La descolonització beneïda per les Nacions Unides va fer néixer els països emergents en vies de desenvolupament.

Es donava per fet que seguiria intocable la integritat i unitat territorial. Però una primera Llei fonamental per la Reforma Política de 1976 obria la porta a una modificació substancial del sistema constitucional i de la legalitat vigent fins aquell moment. Però els intèrprets de la doctrina política vigent sota el franquisme entenien que excepte el sistema de representació política i el sufragi universal introduïts en la reforma, l’essencial no era modificat.

El propòsit de la llei de 1976 era instrumental per començar la reforma deixant que el poble decidís els seus nous representants per sufragi universal i secret, i que aquestes noves Corts realitzessin les reformes que la realitat demanés. Per primera vegada en la història del règim franquista es traslladava la decisió de la futura reforma al poble

El mateix Adolfo Suárez, aleshores President del Govern de l’Estat, declarava a Barcelona el 21 de desembre de 1976 que la llei per la reforma política sancionada pel poble espanyol, obria la porta a modificacions més profundes de la realitat legal, entre les que incloïa el fet regional i les seves solucions. Ni des d’aquell moment, doncs, es va reconèixer el fet nacional català i el text que van incloure a la Constitució de 1978 amb l’expressió “nacionalitats històriques” no fou més que una engany ben presentat de la veritable voluntat unitarista del poder que s’havien de repartir amb un règim bipartidista populars i socialistes.

Els partits majoritaris acceptaven tots la Monarquia instituïda pel General Franco amb la seva llei de successió, oblidant des d’aquell moment els socialistes espanyols de Felipe González el republicanisme i el dret a l’autodeterminació sabent a més que en el futur negarien reconèixer Catalunya com a nació, quedant-se amb la idea d’una descentralització administrativa coincident amb la proposta preconstitucional del President Adolfo Suárez, ex Secretari General del Movimiento transposat a director de la democràcia evolutiva.

La Constitució de 1978 va convertir-se d’aquesta manera en una transposició de la Llei del Fuero de los Españoles i de la Llei de Principios del Movimiento Nacional a partir de la declaració de la unitat nacional com intocable i immodificable, partint d’una interpretació intencionadament equivocada del principi de defensa de la integritat del territori i del principi joseantonià de la unitat del destí històric. Els vells principis del règim franquista seguien vius sota la Constitució que només va canviar el sistema d’elecció dels representants populars. La lluita política en aquells moments es va centrar entre seguir la via evolutiva o fer la ruptura. Ni el partit comunista estava per la ruptura i bé ho va demostrar el dirigent comunista Santiago Carrillo després de la temptativa de cop d’Estat de 1981. Però l’evolució de la política espanyola i l’agreujament de la situació social no hi ha dubte que exigien i exigeixen molt més que un reformisme evolutiu del sistema creat per la dictadura.

La llei no ha sigut utilitzada a Espanya com garantia i reconeixement de les llibertats que avui qualifiquen una democràcia del segle XXI i permeten el desenvolupament dels drets humans sense els quals una democràcia no pot sobreviure, sinó per crear un entramat coercitiu contra les reivindicacions històriques que la fidelitat dels governants als vells principis els impedeix acceptar.

S’aplica la llei no amb criteris de llibertat i d’equitat, ni pensant en la utilitat del dret ben administrat, sinó al servei dels interessos del poder, en funció de l’absolutisme o majoria suficient de poder. Per resoldre els conflictes, per tant, és la llei feta a mida i servei del poder i no la de la raó la que s’imposa.

En els nostres dies encara es confon en política “il·lícit” amb “culpabilitat”, com si la culpabilitat fos deduïble d’un fet formal, quan resulta, segons la doctrina alemanya que no existeix il·lícit sense desvalor del comportament que en una democràcia no es pot posar per damunt dels drets reconeguts per l’ordre jurídic europeu i internacional dels que Espanya va viure absent durant molts anys. No pot existir mai il·lícit en què exercita drets fonamentals reconeguts pel dret internacional i continguts en Tractats Internacionals ratificats per Espanya.

La Comissió Internacional de Juristes quan examinava la situació de l’imperi de la llei a Espanya durant la dictadura, sempre trobava les mateixes deficiències, doncs a una dictadura no li interessa ni es pot permetre una societat de llibertats ni altres drets que els que convenen al poder.

El Pacte social de Rousseau i la divisió de poders de Montesquieu són principis propis de democràcies sanes que no troben lloc en un règim democràtic no liberal o en un règim constitucionalment semàntic, com ensenyava als estudiants de la Facultat de Dret de Barcelona el Catedràtic de Dret Polític Manuel Jiménez de Parga en la dècada dels 60, i en els seus articles a la revista liberal Destino sota el títol de “noticias con acento”, parlant dels Règims Polítics, doncs l’actual règim precisa de la confusió de poders i la submissió dels administrats que perden d’aquesta manera la condició de ciutadans i titulars de la sobirania que imposar a la sobirania del poder.

No mirem el passat per no veure que la política avui és la continuació de la legalitat de la dictadura que la democràcia havia de substituir derogant no tant sols les lleis, sinó també els principis que inspiraren una forma de vida i de governança. Derogar les lleis de la dictadura, però deixar subsistents els principis que la inspiraren ha sigut la gran deficiència de la democràcia estrenada el 1976. Ara ens cal renovar la democràcia obrint pas a la modernitat i a les llibertats sense límits interessats ni imposició de conveniències de grups de poder i d’interès econòmic.

El dret penal que és una finestra per analitzar el funcionament de les institucions, en una democràcia moderna i liberal s’ha de veure com una legítima defensa de la societat davant de vulneracions dels drets reconeguts i garantits per les lleis. El sistema penal no és doncs un sistema absolut al servei dels vells principis i dogmatisme del passat transformats en lleis actuals de poder.

La Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg de 21 d’octubre de 2013, citada per la Catedràtica d’ESADE Esther Giménez Salinas en un estudi sobre la mateixa sentència publicada a la Revista Món Jurídic de novembre 2013, va posar de manifest que els criteris jurídics no sempre coincideixen amb els ètics o morals. A més quan mirem cap el futur, deia la Catedràtica, no podem regular el passat, i menys en temps convulsos i d’incertesa, quan una altra realitat legal és possible.

Però el Dret Penal públic és mostra del poder il·limitat de l’Estat que els Magistrats amb la seva independència han de limitar i corregir en la seva aplicació, adequant-lo a les realitats socials i polítiques, allunyant-se de criteris de repressió política que no són els de la Justícia ni els de la defensa dels interessos de la vida humana i les llibertats, com deia el mestre Luís Jiménez de Asúa en el seu Tractat de Dret penal de 1915. Fou d’aquesta manera que el Dret Penal s’havia de dirigir a la protecció d’interessos dignes en lloc de convertir-se en un instrument de coerció i repressió dels desafectes de qualsevol règim, sabedors, com defensava la doctrina que la llei penal no satisfà plenament totes les necessitats penals de la vida, si bé afecta als drets més sagrats de la persona com són la llibertat, l’honor i la seva pròpia vida.

És evident que la fidelitat jurídica de la població no s’aconseguirà a cops de destral de la llei penal negant l’existència d’altres fonts del Dret que obliguen a revisar els dogmes penals, com s’està demostrant a Catalunya. Menys encara s’obtindrà l’adhesió popular per l’intimidació. En el món polític, servir-se de la llei penal per consolidar l’absolutisme és crear l’analogia de la interpretació de les lleis fetes sota la dictadura, destruir el sentit de les llibertats i de la dignitat de la persona que són pota essencial d’una democràcia.

 


llegir mes

Ètica i política

El professor José Luis L. Aranguren es va preocupar d'estudiar l'ètica i la política, arribant a la conclusió de que l'ètica no és un ordre, sinó que és una actitud, una exigència, una inquietud moral. La política té molt a veure amb el poder i els condicionaments socials. Existeix sempre una tensió entre l'ètica i la política com en l'ús de la llei com a justificació moral de tota repressió. La llei pot servir per garantir les llibertats o per implantar tiranies prescindint dels criteris ètics. No existeix una direcció única en política, però si en el món de l'ètica.

La moral no és un idealisme, una irrealitat, que fa incompatibles l'ètica i la política. Els governants actuals prefereixen la política a l'ètica. Per conservar el poder o guanyar-lo es prescindeix de tota idea moral amb diferent variants. La moral és problemàtica per l'activitat política. Alguns dirigents neguen el problema i d'aquesta manera no afecten a les seves decisions la bona consciència de la feina feta. Inteessa el que pot ser útil i es deixa de banda el que pot ser prescindible. Passions, interessos i egoismes es poden contraposar a una exigència de moralitat dels interessos superiors. Pot existir clarament una oposició entre la realitat social i la consciència moral, una col·lisió entre moral i política.

Només pot eliminar la moral el positivisme, les directrius del partit governant. S'ha inventat una sociologia científica, una mena de predicció feta des del poder per substituir la moral i l'ètica, perquè per alguns el que importa és la història efectiva. No interessa la sensibilitat de l'ètica, sinó el que convé fer per assolir una finalitat col·lectiva, creant d'aquesta manera una ètica social dirigida per la política. Uns s'han agafat a religions i altres a filosofies de la història recreades per justificar l'acció de salva pàtries col·lectius sota direcció individual convertint la utopia en un sistema total.

S'ha volgut banalitzar el polític i l'ordre legal, prescindint de l'ètica. El resultat és el que tenim ara amb la manca de diàleg i entesa entre forces polítiques. La veritat és que ètica i política no són incompatibles. L'ètica pot aparèixer com instrument de dominació d'un grup, servint-se de la concepció de l'Estat i del dret que més li convingui. L'ètica avui ens porta al rebuig dels que viuen del nom, dels càrrecs, de l'estalvi dels demés, sense aportar res de positiu a la societat. L'ètica també ens porta a denunciar els que no respecten les regles democràtiques ni els principis que han proclamat com inspiradors de la seva acció política, als qui dilapiden el pressupost públic.

Tampoc poden existir forces èticament neutrals. La direcció democràtica d'una societat exigeixen mesures de justícia entesa com a virtut a defensar, no com actitud personal o de grup director per establir limitacions restrictives de la competència. També l'Estat, en el seu funcionament diari ha d'incorporar la moralitat política, sense contraposar-se a l'individu que necessita dels seus serveis. L'Estat és l'eina adequada per realitzar la moral a nivell col·lectiu per damunt dels grups de pressió i de les doctrines oficials. L'ètica no és quelcom no apte per socialitzar l'Estat i la seva acció de manera que no es converteixi en un ens omnipotent i intocable.

Els nostres temps no són de parlar d'ètica perquè en el món dels negocis i de la corrupció endèmica de l'estructura política de l'Estat és quelcom desaparegut. Però l'ètica és també un fre a la cultura de la por i l'absolutisme de qui disposa la creació de lleis. L'ètica és doncs necessària per restaurar el funcionament social i defensar l'estat del benestar, impedint la manipulació política de la ciutadania.

Pau Miserachs Sala.


llegir mes

Feminitzar la política. Nou repte del segle XXI

La política del nostre país està fent front a nous reptes; reptes, alhora, coneguts i visibles de temps ençà. L'encaix territorial de Catalunya a l'Estat Espanyol o, si es vol, l'encaix territorial dins la Constitució de 1978, aprovada en referèndum l'any posterior, el 1979.


llegir mes

Independència de Catalunya. És l'hora de la política

Si fem un repàs dels últims anys viscuts, ens podem adonar que les generacions de ciutadans i ciutadanes han pres consciència de què tothom pot fer política. No és pas necessari estar en un Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, Parlament... per expressar opinions i fer propostes i, que aquestes siguin escoltades i debatudes per d'altres persones que comparteixen les mateixes inquietuds. Aquesta nova consciència ciutadana sap que, amb la participació de tothom, aital proposta pot arribar a bon port.


llegir mes



© Grup d'Estudis Polítics

Avís Legal

Política de Privacitat

Mapa Web

Uneix-te

Contacte